Sot el títol “La Corona no esta en cuestión”, el rotatiu “El Mundo” ha estat en un editorial del dissabte 7 de març, l’únic diari nacionalista espanyol que ha saltat més aferrissadament, en defensa de sa santedat borbònica, personificada en la figura del Rei Emèrit en Juan Carlos I de Borbon i Borbón, el qual ha deixat i encara no s’han acabat, ratlles fetes com sabem, per les seues activitats “legalment” incontrolables i la seua figura inviolable, tot aixoplugat al paraigua de la Constitució del 78, a cura dels partits polítics de la molada dinàstica, així com de la “canallesca”. De tanta santedat borbònica, més avant comentaré el seu origen, la seua relació amb el cel.
Per eixe motiu, i el seu propi interès, “El Mundo”, i la resta de rotatius i institucions nodrides de llepaculs establerts a l’estat, el defenen a capa i espasa, quan no dissimulen les seues patinades, i tot plegat s’ho haurien de mirar, perquè el “campechano” fa un bon grapat de temps, els ha deixat amb el cul a l’aire i al ciutadans de bé, amb una indignació rallant ésser crònica. Explicaria l’encabotament de “El Mundo”, la seua defensa, perquè lluny d’argumentar allò reprotxable de sa conducta, enraona i aconsella “prudència institucional” a tot aquell disposat de muntar una lògica i urgent comissió d’investigació al Congrés de Diputats, per tal d’esbrinar els seus actes.
L’encabotament al meu entendre és un tret de supèrbia suprematista del diari, aconsellant els seus rivals polítics i d’opinió, ponderació. Una ponderació que el diari no ha posat mai de la vida en pràctica, mostrant un suprematisme que l’impedeix reconèixer que sistemàticament els ha estat enganyant, també a nosaltres, i la seua postura evidència no veure una realitat democràtica i social diferent. O no?, serà per pur i dur servilisme? Fuster va dir ço del servil: “No hi ha cap servilisme que siga desinteressat”.
Ha d’esser això, doncs el servil era fa temps, partidari de la monarquia absoluta, i don Juan Carlos I, presumptament, ha abusat de la prerrogativa, que li va donar la ciutadania, contemplada en la constitució del 78, cuinada, mastegada i aplanada pels franquistes “pares de la pàtria” i una caterva d’idealistes babaus que s’ho cregueren, i tots plegats ens la feren servir i la votarem favorablement, perquè sabíem d’on veníem i no hi havia altra cosa. En ella, si fa o no fa, els seus actes, durant el seu mandat, serien absolutament incontrolables per la sobirania popular, l’autèntica, raonable i plausible sobirana de dret.
De facte que no de dret, per la seua praxi, es pot percebre, que, els actes del Rei, han estat per damunt de la nostra sobirania, en una contradicció de llibre, perquè conculca allò que diu l’Article 1, apartat 2, “La sobirania nacional resideix al poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”, i l’article 56.2 que respecte del Rei resa: ”La persona del Rei es inviolable i no està subjecta a responsabilitat…” Caldria no obstant matisar, doncs a l’article 64 de la mateixa constitució s’indica que “Els actes del Rei seran referendats pel President del Govern, i en el seu cas, pels Ministres components…; al 64.2 es diu “Dels actes del Rei seran responsables les persones que els refrenen”. A la pràctica cal dir així mateix que, tot i ser potestat el referendo dels seus actes pel Govern, la praxis al menys des de el 78, indica que tots el seus actes, absolutament tots, han sigut referendats sense fer objeccions ni dir ni olives. Vol dir que els governs haguts des de llavors, han tingut i tenen la potestat de no fer-ho, si ho consideren. Que fem? Què diem de tot açò?, de la palla fem, diuen al meu poble.
Contat i debatut, això no obstant no vol dir que la Constitució contemple la inviolabilitat de la Monarquia, però, de la meua banda si em cal divulgar el basament sobre el qual asseu la institució. Els ignorants de llavors, entre els quals m’incloc, se’n hem adonat al llarg del temps que la prerrogativa de la monarquia, duu bona cosa de cua, doncs la gràcia prové de temps medievals, llavors es feu creure per manifassers ben interessats que, hi havia vestigis palesos d’esser un manament diví pel qual “el rei no pot pecar”, és a dir una creença religiosa d’un esoterisme tant rotund, com el Micalet de la Seu.
Manen collons! , ni Felip VI Juan Carlos I, ni Alfons XIII, ni Alfons XII, ni tampoc Isabel II, ni molt menys Ferran VII, ni el seu pare Carles IV, per suposat Carles III, Ferran VI, o Felip V, que damunt dels Decret de Nova Planta, estava el pobre, com una sària de gats; ni per suposat el casal Austríac descendents del Reis Catòlics, és a dir de l’antuvi, no han pecat per res del món, des que el món és mon i hi ha monarquia. A hom li cauen les cataractes dels ulls, i a d’aquell que no en tingués, el vel encobridor de la ignorància.
No faré un retafila dels pecats “presumptament” atribuïbles al “Campechano”, no per a tal fi només cal acudir a les hemeroteques on en trobaríem a orris; sols signifique alguns senyals: Res de coixins i matalassos, ni d’heretats a l’indret de Mingorrubio, de suplantadors/res i testaferros, encara menys de caixes suïsses o panamenyes, ni de pous de petroli als deserts de Laurence d’Arabia, ni a Persépolis a prop del golf Pèrsic, o dels contes de “Les mil i una nits”, on remembrar “Ali Babà i els quaranta lladres” i l’adorable Fernandel i el seu “abracadabra”, sinó potser, a la necessitat d’engrandir una corona, que suposadament s’establia tant pobra com les rates.
En totes les ocasions que s’han presentat peticions de revisar el comportament de la monarquia, els factòtums de torn les han rebutjat al·legant la inconstitucionalitat de les mateixes. Per tant, si de cas, què fem ací, amb una carta magna que no solament sacralitza el despropòsit d’allò pregonat que tothom és igual davant la llei, i la sobirania nacional rau en la voluntat del poble? Endemés que nombrosos preceptes de la mateixa, són ancorats en manaments divins de l’antuvi, suportats calladament, estoicament per la sobirania nacional. És a dir al segle XXI, tothom amb l’hipoteca de defendre políticament a Déu, a la Pàtria i al Rei. Passe el què pase, i per damunt de les nostres calaveres?.
Res més de moment amigues i amics, només en fa goig ara d’acomiadar-me amb versos, seria el cas: Diuen que en aquest més de març, el dia 10, ens va deixar l’Ovidi, l’Estellés el 27. L’un al 1995, l’altre al 1993. ¿Qui diu això? Ho diran els papers i els sepulcres. D’altres, entre els quals m’incloc, diguem que no. Per la qual cosa versos immortals de l’Estellés, que en parlen d’ell i de l’Ovidi. Estrets de Pobles del Mural del País Valencià, a cura d’Honorat Ros i Pardo. Editat per l’AVL.
“Vam sortir als carrers de la nit, feia fred, caminàvem absurdament d’un lloc a un altre, arribàrem a una petita plaça, evocàrem dies passats, dies d’esperança i perill, després, abans de retornar a casa, vaig emplenar els murs de València amb un nom agrupador i únic, un nom de lluita, d’esperança, deia Ovidi Montllor Alcoi. Tot ho recorde ara mentre passen els dies, mentre passem les hores de fosc metall altern, moltes coses Ovidi, molta vida compartida com el menjar pa, la lluita, l’esperança”.
