–Home, no sigues bacora, que no ho veus? T’han posat damunt la granota blau fosc, les estovalles, els mitjons apedaçats, uns texans. Va, home, això és per fer-te mal. Les cordes ja no et fan la línia recta, més aïna una corba suau –diu el del balcó amb geranis.
–Mira, què vols fer-hi! El marit de la mestressa és mecànic. Però jo no em queixe –diu el del balcó amb la bossa de roba prou plena, convençut que les cordes no estan forçades i que no es nota res de lluny.
–Estem ben arreglats. Callant no arribem enlloc –diu el del balcó amb geranis.
–Saps què et dic? Que bon profit et faça eixa càrrega de roba! Ja t’ho apanyaràs! No vull pensar com acabaràs de cansat. Malgrat tot no ens hem de deixar acoquinar. Fora bo per defensar-nos, crear una associació d’estenedors de balcons. Jo tinc més sort. Avui m’han posat una camisa de seda, una brusa, calçotets, calces amb encaix i tangues. Els amos vesteixen a la moda –diu el del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta de xiquets.
–Doncs, quina sort! I encara et queixes –diu el del balcó amb la bossa de roba prou plena.
–A mi m’agrada com la mestressa estén la roba. És molt sensible quan em posa les agulles, mai no em fa mal. Ho fa amb molt de mirament i tendresa amb els dits prims d’una finor com pètals. Jo em sent com les tecles d’un piano. En canvi, l’home és matusser i em carda uns pessics que alguna volta m’arrancarà la pell a bocinets: sort que no hi ve sovint. Déu ni do, si tracta així la dona –diu el del balcó que està molt endreçat i sense trastos pel mig.
–Sabeu, què? Em fa pena l’estenedor del cinquè, de la filera de dalt –diu el del balcó amb geranis–. Està a l’atur des que els amos van vendre el pis. Que sol, quina pena! Exigiré una reunió amb el president de la comunitat de veïns per exigir-li un horari per estendre roba. Si no m’atén, em declararé en vaga de fam.
–Doncs, lluitarem contra el desnonament abusiu dels pisos, que representa l’abandó dels estenedors –diu el del balcó amb la bossa de roba prou plena.
–Això tant li fa a les mestresses. Jo em tallaré les venes, vull dir les cordes, ja que ni les netegen ni les tensen prou. A més a més, estic preocupat pel dolor que em produeix un caragol fluix que em sosté una de les cordes. Em causarà algun càncer o em produirà reuma i pitjor amb la humitat freda –diu el del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta de xiquets.
Continuarà…
