Dreta a l’habitació, mentre s’arreglava per assistir al debut de la seva neta, va agafar la invitació per llegir una vegada més que era avui i a les vuit del vespre i que era MARIA GARCÍA, la seva neta.
Encara no s’ho creia. Sí que sempre li havia agradat cantar i a vegades cantaven les dues juntes, sobretot per Nadal, però d’aquí a això d’avui… No s’hauria imaginat mai que hagués arribat tan lluny, i tan en secret. Cantar, cantar, només recorda que durant un temps cantava al cor de l’escola. Però més tard ho va deixar, no tenia temps ni diners per dedicar al cant les hores que necessitava. Havia de treballar per poder continuar estudiant.
Sabia que feia un voluntariat i que anava a veure nens amb malalties “lletges”; lletges, les malalties poden ser maques?
Els seus pares eren de viatge amb l’Imserso, i no la veurien cantar, no s’havien preocupat gaire d’ella.
Va demanar un taxi i va ensenyar la invitació al taxista, que la va felicitar per tenir una neta tan important. No ho va entendre, cantar de voluntària no era tan important. Avui, tot el que recollirien seria per als nens de Sant Joan de Déu. Una òpera escenificada: La flauta màgica, de Mozart.
Ja a la platea del Liceu, va pensar: “Mare meva, quanta gent! Avui sí faran caixa!”. Va preguntar a la gent si coneixien la Maria, la seva neta, que cantaria… Uf, com de nerviosa que estava!
De seguida va sonar la música i els cantants van interpretar els seus respectius papers. Sí, ella era allà, ja l’havia vista; era preciosa, i quina veu! I cantava sola. L’òpera va arribar al final i els cantants van saludar i van donar les gràcies. El més emocionant va ser quan la Maria va sortir sola amb un ram de flors i va dir: “M’agradaria donar les gràcies a la meva àvia que ha alimentat els meus somnis, i als meus pares que em van ensenyar a treballar per aconseguir alguna cosa”.
La Maria havia passat moltes hores fregant de nit, en una escola, per pagar els seus estudis de cant. No hi havia més secrets.
Maria Teresa Galan
