S’ha alçat abans del trenc d’alba, s’ha vestit amb una camisa de coll dret, una jaqueta i uns pantalons de cotó beix i s’ha ajustat els tirants. Després de calçar-se les botes de pell de vaca i posar-se el barret de palla d’ala ampla, s’ha pentinat amb els dits la llarga barba blanca. Sempre li ha agradat mostrar un aspecte pràctic i pintoresc a la vegada. Abans de baixar, mira uns segons un capoll del roser enfiladís que aguaita per la finestra de la cambra i imagina la intensitat dels matisos dels pètals representats sobre un llenç amb generosos pessics de carmesí. Està llest per a mamprendre una nova jornada de treball a la seua propietat de Giverny, a Normandia, comprada fa tres dècades per 22.000 francs. Una propietat que comprén la casa, un edifici rústic i acollidor, i un hort de més de quinze hectàrees. Un verger encantador prenyat de caputxines, roses, peònies, lliris, tulipes, roselles, iris i margarides; un paradís particular en què no hi ha res a l’atzar perquè tot ha estat modelat per ell amb la intenció de pintar-ho.
Amb passos lents, es dirigeix a l’estany acompanyat de la seua fillastra, que l’ajuda a portar els estris de pintar. Blanche sap que ha de disposar el cavallet i la tela al mateix lloc d’ahir, sota els para-sols, enfront del pont de fusta, a tocar del bosc de bambús. Abans de començar la sessió, s’encén una cigarreta i contempla encisat l’entorn palplantat al costat d’una de les cadires de vímet de l’estudi, amb el barret de gaidó i les mans agafades a l’esquena. Un racó especial, màgic: les branques de les glicines pengen damunt de la barana del pont que l’artista va manar construir seguint el models que apareixen en els gravats orientals que col·lecciona, les fulles tendres del ginkgo s’albiren darrere dels salzes i una estora de colorits nenúfars procedents d’Egipte i d’Amèrica del Sud cobreixen l’aigua quasi per complet.
Claude Monet ha treballat el terreny que envolta l’acollidor habitatge com si fora un llenç i l’ha convertit en un indret calm de bellesa exuberant, allunyat de la pol·lució i la massificació de París, que sedueix els sentits de la vista, l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. Finalment, als setanta anys, ha forjat una manera de gaudir de les seus tres passions: la pintura, la jardineria i la gastronomia. Li agrada organitzar celebracions amb qualsevol excusa, des de pícnics informals a la vora del llac artificial que té davant fins a grans àgapes al menjador de casa. Reunions gastronòmiques que comparteix amb la família i convidats il·lustres, com ara Paul Cézanne, Alfred Sisley, Henri Matisse o Édouard Manet, amb els quals comenta els seus darrers quadres o les exposicions previstes mentre trinxa una de les aus del corral.
No sap cuinar. No li interessa. Prefereix supervisar l’hort, recollir bolets als boscos dels voltants i inspeccionar el creixement dels lluços de riu que cria a l’estany. Venera el sabor fangós d’aquest peix de dents fortes. El prefereix a l’ànec. També el complau elaborar el menú diari que Alice Hoschedé, la seua segona esposa, prepara personalment per a ell i per als huit fills assistida per un equip de tres ajudants.
Monet es fixa en unes roses de te que creixen a l’ombra del faig i li ve a la memòria el dia que els va visitar Pierre-Auguste Renoir i Alice va guisar les pulardes amb pètals de rosa silvestre. «Ah, aquella fragància floral de la carn!», pensa alhora que aspira el fum de la cigarreta i somriu. «I l’altra…, la dels bolets amb oli d’oliva de la Provença! Tampoc estan gens malament els pebrassos amb cansalada que fa anys em va suggerir Mallarmé…. La veritat és que estime igual les dàlies roges que els bolets al forn amb all i julivert… El bo de Renoir va quedar fascinat amb el llamàntol. Alice el va preparar seguint les meues directrius i el va servir com a mi m’agrada, tallat a medallons, flamejat amb ginebra i acompanyat d’una salsa feta amb la crema extreta de la closca del cap, safanòria, nata, timó, llorer i un punt de pebre de caiena».
El record del picant barrejat amb la textura untosa de la salsa li ompli la boca i li fa espetegar la llengua abans de posar-se la cigarreta als llavis una altra vegada. Es considera un gurmet excel·lent i el diverteix idear plats nous i millorar-ne els coneguts. Duu sempre damunt un quadern de notes ple de fórmules pròpies, de les descobertes a restaurants i hotels i de les que li fan arribar amics, com ara la recepta de la Bouillabaise de Morue que li va proporcionar Cézanne o la dels brioixs, de Jean Millet.
Monet es lleva el barret i deixa que el sol li escalfe una estona el cap i el rostre, necessita amarar-se de la mateixa llum que banya el paisatge que pretén capturar. Cada acció que executa forma part del protocol establert a Giverny. Una rutina exacta organitzada al voltant de l’art i de la taula que regeix el seu particular univers segons l’horari solar.
«La llum ho condiciona tot! Absolutament tot! Quan es fa fosc ja no hi ha res a pintar…», cavil·la mentre observa una papallona que voleteja entre les zínies i es deixa bressolar pel zumzeig constant de les abelles. «El dinar se serveix a les onze i mitja del matí. Tothom està avisat! La família s’ha d’asseure puntualment a taula! Aleshores m’entretinc uns minuts condimentant les amanides. Preferisc fer-ho jo! Una normal i l’altra… ben carregada de pebre negre! Òmplic la cullera sopera amb uns grans de pebre negre molt, sal grossa, un bon raig d’oli d’oliva i un toc de vinagre de vi, ho barrege, ho escampe per damunt de l’amanida i ho remene bé». Mira la seua fillastra que s’entreté collint uns lliris a l’altre costat del pontet i riu sotabarba. «Els únics capaços d’empassar-nos aquesta samfaina som Blanche i jo! Té uns gustos similars als meus… Quan sa mare guisa ànec, ens barallem per les ales! Per les delicioses ales d’ànec adobades amb una mescla de pebre en gra, sal i nou moscada ratllada».
Xafa la burilla amb el peu, agafa la paleta i els pinzells i es disposa a pintar amb el cervell ple de cabòries saboroses. S’ajusta el barret perquè la resplendor no l’enlluerne i reprèn el quadre. «Quasi tots els dies venen convidats a Giverny. A dinar! Mai a sopar! Em gite molt prompte! A les set en punt prenem una amanida i un plat d’ous o d’embotits de la comarca. Un àpat lleuger per tal de descansar bé. Cal que m’alce abans de l’albada si vull captar els primers raigs de sol».
Com de costum, feineja alhora en una dotzena d’obres en què representa angles de l’estany en diferents hores del dia a fi d’atrapar la llum que hi incideix.
«No puc relaxar-me. Els colors em persegueixen! Són una preocupació constant! Què hi puc fer? Vaig darrere d’un somni. Aspire a apoderar-me d’allò que és inassolible». Mescla el verd maragda amb l’alitzarina carmesí i obté un color fosc i profund, similar al de les ombres dels nenúfars sobre l’aigua. «Altres artistes pinten un pont, una casa, una embarcació i prou. Han acabat! No s’han de preocupar de res més! Han conclòs el seu treball. Han satisfet el seu desig. Jo no em resigne a això! Vull pintar l’aire que envolta el pont, la casa, l’embarcació…, l’aire que els embolcalla. Ah, si poguera conformar-me amb el què és possible! Però… no puc!»
Monet s’aparta uns metres del quadre que va començar fa un parell de dies. L’observa amb calma uns minuts i l’ull torna a compondre allò que el pinzell ha separat. «He d’aconseguir plasmar-hi l’atmosfera: la pols, l’aire, la llum…», remuga malhumorat.
Blanche, que llig relaxada L’après-midi d’un faune,de Mallarmé, asseguda en un banquet, para l’orella. Sap que si els resultats no són els desitjats, esgarrarà el llenç de dalt a baix amb la punta de la navalla i en començarà un altre. Està avesada als seus atacs d’ira. La major part de les obres de Claude han estat engendrades amb ansietat, ràbia i frustració.
«Els colors i la llum són igual d’importants en un quadre, en un jardí i en un menjador». El pintor es torna a capficar en les seues enrònies. «Cal cuidar l’ambient! La sala on es menja s’ha de concebre de tal manera que facilite l’equilibri harmònic de tots els sentits! Tothom es queda enlluernat amb el meu menjador. Una estança lluminosa i alegre. La calidesa del groc pàl·lid embolca els comensals. Tot és groc pàl·lid! Tot! Els mobles, les cortines, els tapets, la vaixella, les parets…. Groc dolç esquitxat de pessics de blau! Groc taumatúrgic! El color ideal per ressaltar les estampes japoneses que entapissen la sala quasi per complet. Hokusai, Hiroshige, Utamaro…»
Retira amb l’espàtula les dues últimes pinzellades que acaba d’afegir al llenç i s’atura per tal d’analitzar perquè no l’ha complagut el resultat. És un pintor exigent, obsessiu. I aquest perfeccionisme l’aplica amb una intensitat similar al jardí i la gastronomia.
«Els dies de festa, el menjar s’ha de servir en la vaixella fina. La de porcellana groga amb les vores blaves. Els meus colors predilectes! Es nota a la casa i al jardí!» Pinta relaxat, el satisfà caçar els espurnejos del sol sobre les glicines. «A Nadal, es disposen al costat de la taula els regals per a la família i els convidats… Caixes de llepolies, pràctics rellotges de butxaca i bonics camafeus. El menú? Sempre el mateix! Ous remenats amb tòfones, rap a l’americana, foie-gras trufat d’Estrasburg i capó farcit amb tòfones del Perigordsobre un puré decastanyes. Després, una amanida lleugera acompanyada d’uns trossos de formatge Rochefort i Gorgonzola… Tot batejat amb l’elixir de la vida de Madame Cliquot». Impregna el pinzell de groc de cadmi clar i li venen al cap la tonalitat palla i les bombolles fines del xampany Veuve Cliquot, l’únic que beu. El vel del paladar se li impregna de la frescor del seu sabor. «Aroma d’albercoc, bresquilla i pastís de vainilla… No hi ha res semblant!» L’expressió de delectança s’esborra del seu rostre així que remembra altres bocams menys plaents. «Els vins de Normandia estan proscrits a Giverny! No són benvinguts! Només tenen l’honor d’entrar-hi el borgonya que em va recomanar Camille Pissarro i el bordeus descobert per Paul Durand».
Fa uns passos enrere, acluca una mica els ulls i estudia els darrers tocs de pinzell. Observa amb atenció uns segons els matisos verdosos de les fulles tendres de les glicines i, sense apartar la mirada del pont oriental, es dirigeix a Blanche.
—Aquesta vesprada hem d’encarregar una dotzena de botelles de Veuve Cliquot… S’acosta el meu aniversari i l’hem de celebrar com cal! Amb una bona perdiu adobada i unes llenques del foie-gras que m’envien d’Alsàcia. —Ella aparta la vista del llibre, assenteix amb el cap i torna a centrar-se en la lectura—. El postre també ha de ser especial, Blanche! Com renunciar al pudin flamejat amb rom i al gelat casolà de plàtan! M’entusiasma aquest gelat! No opina el mateix el meu amic Jules Renard. Te’n recordes? —Remena els tubs d’oli buscant el verd maragda i el turquesa—. «Hui he tastat aquesta fruita per primera vegada i no tornaré a fer-ho fins que vaja al Purgatori», em va dir amb la cara desencaixada pel fàstic el dia que ens va visitar.
Riu sonorament amb l’anècdota de l’escriptor i el fum del tabac el fa estossegar. La sufocació i la bona temperatura el conviden a llevar-se la jaqueta i a arromangar-se la camisa. Pocs minuts després, el silenci respectuós s’imposa de nou i l’artista continua treballant immers en els seus pensaments culinaris. «No puc oblidar-me de la botella de Le Trou Normand. Una bona copa de calvados entre plat i plat suavitza la digestió!… Molts em titllen de sibarita i de llépol… I tenen raó! Ara bé, també soc feliç amb un grapat d’espàrrecs acabats de collir. Això sí, cruixents, poc cuits!
Monet continua pintant i deixa que la cendra de la cigarreta caiga sobre la barba llarga i tova. De sobte, la calma desapareix. Ha retratat aquest paisatge aquàtic més d’un centenar de vegades amb el desig de capturar l’instant i l’irrita la incapacitat per traslladar al quadre tot el que hi veu. Ni usant les dues mans alhora atraparia cadascuna de les meravelles que hi contempla; a penes duren uns minuts. Els canvis lumínics l’obsessionen. Tant li fa si banyen els penya-segats d’Étretat, el parlament de Londres o la catedral de Rouen.
«Em fixe objectius impossibles! Com ara!.. Vull plasmar l’espill d’aigua i les tiges allargassades i vescoses de les algues que es belluguen al fons. Un moviment ondulant i juganer. Un efecte encisador a la vista que em torna boig perquè no hi ha manera de traslladar-lo al llenç. Tot és tan fugisser… Els colors canvien tan de pressa i jo soc tan inepte que el desfici em rosega!» Tira la punta de la cigarreta amb malícia i inspira profundament un parell de vegades abans de continuar intentant-ho. «No he de preocupar-m’hi! Un artista feliç és un artista mediocre! Quan vaig treballar al port de Le Havre, vaig llançar enfurit la meua caixa d’olis a la mar. Una acció estúpida! L’endemà mateix vaig haver de telegrafiar a París perquè me n’enviaren una altra… Sempre cal començar de nou!»
Decideix centrar-se en un altre fragment de la composició i deixar per l’endemà l’efecte de l’herba aquàtica bellugant-se sota l’aigua de l’estany. Acaben de tocar les onze del matí al campanar de Vernon, el poble del costat, i té gana. Encara disposa d’uns deu minuts. Mulla els pinzells en l’essència de trementina i, amb grumolls de verd, vermelló i blau indi prova de preservar la bellesa fugaç que resplendeix sobre els nenúfars abans de plegar i asseure’s puntualment a dinar.
Passada una estona, neteja l’espàtula i recull els estris de pintar mentre fa memòria del menú que ha dissenyat durant el desdejuni: un bon plat de sopa d’api i nap, unes mandonguilles d’abadejo i un tros de pastís Tatin, elaborat amb pomes reinetes i crema pastissera. Després, prendrà el cafè a l’estudi i decidirà en quin quadre treballarà a la vesprada. Més tard, s’asseurà davant de l’estora de caputxines taronja que s’estén a l’entrada del jardí i beurà a glops curts una copa d’aiguardent de prunes.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
