Davant la mort, tot ens pot arribar a semblar molt poca cosa. Al costat de la vida, tot és al capdavall tan ínfim, tan irrisori! Mort i vida van entrellaçades sempre, caminant juntes, són indestriables, fins que el darrer colp les allunya cap al gran silenci del no-res. El gran forat negre se les engul totes dues cap a on no hi ha ja ni mort ni vida. Llegia aquests dies el dietari del president Quim Torra, aquelles pàgines d’urgència escrites en bona part en la solitud de la Casa dels Canonges, la residència oficial dels presidents de Catalunya que comunica amb el Palau de la Generalitat, mentre es trobava confinat i es recuperava de la covid. Les hores greus. Dietari de Canonges, que és el títol del llibre, arreplega les anotacions fetes entre el 15 de març i el 30 d’abril de l’any passat. Tots recordem aquells dies, cadascú amb matisos diferents sobre un fons de desolació similar, més o menys greu o tràgica segons els casos, de manera que el testimoniatge de Quim Torra pren en aquest context dimensions històriques, de gran valor documental, tant per la responsabilitat del càrrec institucional de l’autor com per la gravetat d’aquells dies. En recorde especialment la confusió, el desgavell, el despropòsit en què va estimbar-se la política espanyola, a penes camuflats a base de soflames patriòtiques tan buides com ridícules. Però que ni la incompetència més flagrant ni el dolor més estès (que sempre colpeja més els més febles) no fan trontollar la poltrona dels poderosos que saben atiar a temps la por entre la població, agitar les banderes i exhibir per la tele medalles i uniformes militars, va ser una de les lliçons terribles d’aquells dies. Pena sobre pena. Però el que volia destacar del llibre és la presència del plor, la manera desinhibida com el president confessa haver plorat sovint durant aquells dies. Perquè encara avui domina el discurs segons el qual els homes no ploren, que plorar és cosa de dones, una cosa vergonyant, impròpia de mascles valerosos. I tant que ploren, que plorem els homes! Mal fora si no, simulacions i falses mostres de duresa i valor a banda. Perquè el plor ens fa humans, no el simple gemec o el lament, sinó el plor, el vessament de llàgrimes. D’Aquil·les solem evocar la còlera que el va encendre per la mort de Pàtrocle. Però abans que la còlera i la set de venjança, l’heroi va plorar amargament, com van plorar tots els seus companys davant el cadàver del guerrer abans d’entrar en combat: «Tota la nit, al voltant d’Aquil·les de cames lleugeres, / els mirmidons ploraven Pàtrocle i tot gemegant el planyien». Plorem, fet i fet, perquè som vius, perquè som humans, perquè ens sentim commosos, com el president Torra tancat a la Casa dels Canonges plorava les desgràcies pròpies i alienes, en un gest que l’honora tant com la dedicació abnegada a la defensa de la vida dels seus conciutadans. Vaig escriure en certa ocasió que era el riure el que més ens caracteritzava com a espècie. No estic tan segur ara que algun animal no humà siga capaç de plorar, o de fer-ho almenys com ho fem nosaltres, amb plena consciència de la fortalesa del lligam de mort i vida, un plor que allibera del sentiment d’impotència, que ens concilia amb les pròpies tristeses, que ens fa immensament grans en la nostra petitesa. Plorem, plorem perquè, com diu l’Ovidi: «Arribarà el dematí / que el plor serà l’alegria. / Només per aquest fruit, / jo la vida donaria».
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
