Un dels meus primers records d’infància em retraten a dalt d’un tractoret a pedals, pegant la volta a la mançana des de la meua base d’operacions, el carrer de la Misericòrdia de Borriana. Era un pany de cases de què no sé si ja en deien de «protecció oficial», on vaig nàixer en 1965. Tindria 4, 5, 6 anys? No ho sabria dir amb exactitud, però em ve a la memòria aquell vehicle infantil i la sensació poderosa de conduir-lo incansablement. Només parava quan em cridaven per tornar a casa, perquè feien a la tele els dibuixos animats de «Los 4 fantásticos».
El següent moment que privilegia la meua memòria d’aquells anys misericordiosos em sorprén iniciant el recorregut, als deu anys, per anar a escola. Era un trajecte que feia quatre vegades al dia –dos al matí i dos a la vesprada-, perquè en aquell temps deixar un xiquet travessar sol tot el poble era la cosa més normal del món. Al matí del 20 de novembre de 1975, la mare d’un company em va advertir:
-No vages al col·legi, que s’ha mort Franco.
Ignore si jo sabia molt exactament qui era aquell Franco, a qui probablement havia vist, agònic i vampiritzat per l’edat i la intransigència, en alguna visió fugaçment televisiva. La qüestió era que el decés d’aquell ancià decrèpit ens va obrir un període vacacional insospitat, tres dies complets d’estar a casa en plena tardor. Els meus pares, fins i tot, em van deixar vore una pel·lícula per la nit. A l’excitació de l’avinentesa es va unir les pròpies virtualitats del film, que es va instal·lar per a sempre en el meu imaginari: Objetivo Birmania.
A vegades gent molt jove em pregunta ara com era viure sota una dictadura. Per a un xaval de deu anys, òbviament, el règim polític era una entelèquia llunyana i sorda, que hauria passat desapercebuda de no ser per un detall insidiós: la violència imperant a les aules. Eren anys en què els mestres dels Salesians –no tots, però- pegaven sense recança els alumnes amb una vara de fusta. Si tornaves del pati sense haver-te llavat les mans, don Vicente t’ordenava alçar les extremitats superiors amb les puntes del dit cap amunt i descarregava una varada brutal que aconseguia, això sí, estimular a ultrança la higiene d’allí en endavant. Quan se li va trencar la fusta de pegar, don César en va encarregar una de nova al fill d’un fuster, a qui tot seguit va trencar al cap el primer dia d’estrenar-la. Un sadisme que era la traducció exacta de l’autoritarisme polític imperant.
Tot això m’ha vingut a la memòria en llegir un llibre deliciós: El carrer era de terra, de Josep Usó (editorial Onada). Es tracta d’una novel·la coral que retrata els anys de la postguerra al Barranquet, un barri perifèric de Vila-real. La portada del volum ens mostra una foto del propi autor a molt poca edat a bord d’un cotxet a pedals, talment el tractor de la meua infància. La connexió emocional ha sigut instantània.
El carrer era de terra és un llibre extraordinari en el que té de retrat de vides molt ordinàries, personatges de classe baixa habitant un món cruel i miserable –el dels vencedors-, les vides grises dels servidors de la terra. El relat alterna l’escenari vila-realenc amb el de les comarques dels Ports i el Maestrat, on els masovers es veien sota el foc creuat entre maquis i Guàrdia Civil.
Josep Usó té la gràcia de bastir un model de llengua senzill però versemblant, el vehicle perfecte per a informar un costumisme amable i uns actors entranyables en un drama que els depassa. Tots els qui van viure la postguerra se sentiran al·ludits en aquest text. Ara que diuen que la memòria anomenada històrica només consisteix a «reobrir ferides», recomanaria vivament als qui pensen així que es posaren per un moment en la pell dels qui van perdre la guerra i van passar un desert de quaranta anys amb aquestes ferides purulentes i sense cicatriu possible. Se’n diu empatia i no crec que haja de ser, només, una qualitat dels escriptors…
