Els que ja teniu una edat recordareu allò de «És l’economia, estúpid!», una frase que va ressonar amb força a la dècada dels 90 –fins a repetir-se més que l’all, per ser sincers- i que va marcar la comunicació política durant anys.
Ara semblaria que el paradigma és diferent. Som a l’època de les «fake news» i la «comunicació emocional», la distància entre la realitat i la ficció es difuminen i ja és completament igual les propostes polítiques, la gestió o les lleis aprovades. Les classes mitjanes i treballadores voten en contra dels seus interessos materials objectius arreu d’Europa i els EUA, mentre els mitjans de comunicació tradicionals queden superats per cadenes de Whatsapp anònimes i digitals d’agitació. Són els temps que ens han tocat viure.
Aquest seria el resum, molt resumit, que explica la derrota de l’esquerra, no soles diumenge, sinó des de fa anys arreu d’Europa –i alerta, si penseu que ací estem mal, mireu a Itàlia, que ha passat de tenir el partit comunista més fort d’Europa Occidental ha quedar-se, literalment, sense esquerra parlamentària. L’extrema dreta avança sense aturador malgrat que allà on governa executa les polítiques més antisocials imaginables.
Ací, al País Valencià, però un poc a tot l’estat espanyol, els governs progressistes han brandat gestió: més beques menjador, rebaixes al transport públic, més contractes indefinits, llei d’habitatge… I em referisc només a la part material, a aquella que diuen que no tenen les esquerres postmodernes. Però pareix que res de tot açò ha servit de res. De fet, per al juliol, Pedro Sánchez ja ha aparcat la gestió i ha premut a fons el botó de la por. Si no podem guanyar-los a les bones, ho farem a les males. Podríem dir que «ja no és l’economia»?
Permeteu que ho dubte.
Primer de tot, la part de la «comunicació emocional». És cert que la tecnologia ha canviat i que en certa manera s’ha democratitzat l’accés a la mentida i la manipulació, però recordem que el senyor Hearst va enviar el seu corresponsal a Cuba el 1898 amb la frase: «vostè enviï’m les notícies que jo li enviaré la guerra», que al 1948, la Democràcia Cristiana va guanyar les eleccions a Itàlia després de repartir milions d’uns pamflets que eren la cara de Garibaldi –símbol dels partisans antifeixistes- i la d’Stalin, si li donaves la volta, o que el 1988, Lula va perdre les eleccions al Brasil després que, en plena campanya, la policia detinguera una banda de segrestadors i els fera desfilar davant la premsa amb samarretes de propaganda d’esquerres. A mi em sembla que hi ha prou exemples com per saber que això de la «campanya de la por», la manipulació i les apel·lacions emocionals han existit sempre i només canvien els vehicles.
I ara, anem a l’economia.
Sóc conscient que no sóc més que un humil ajuntalletres i que segurament politòlegs, sociòlegs i analistes en sabran més que jo, però jo em mire les butxaques i pense: «Joan, vius millor que fa deu anys?» I no és que visca millor sinó que, en el pla exclusivament material, visc pitjor. Cobre igual, sinó menys, per fer la mateixa faena mentre tot ha pujat. Si fa una dècada podia estalviar, ara haig de mirar molt més cada cèntim, treballe més i no estalvie. Potser és un fracàs personal, potser el periodisme és una professió especialment castigada, i potser a molta gent no li ha anat malament, però tinc la sensació que aquesta no és una història purament personal.
La trista realitat és que vuit anys de Botànic –i cinc del govern més progressista de la història- no soles no han millorat la meua situació, sinó que, a poc a poc, ha seguit deteriorant-se.
És cert que la conselleria d’educació m’ha permès estalviar-me centenars –o milers- d’euros gràcies a la xarxa llibres i les beques menjador, que he aconseguit rebaixar la factura de la llum per plaques solars subvencionades i ja no em jugue la vida quan em desplace gràcies als carrils bici. Però se m’acudeixen poques coses més en què l’acció legislativa m’haja millorat la vida. Són conquestes concretes que si bé ajuden, no canvien la situació global.
És cert que ha estat una legislatura difícil, que hi ha hagut una pandèmia i una guerra que ha trastocat l’economia mundial –guerra per cert, que el nostre govern s’ha dedicat alegrement a impulsar-, però la mala sort no ha servit mai de justificació per una derrota electoral. Perquè més mala sort que va tenir el PP amb l’11-M, i no seré jo qui li negue la legitimitat a la victòria de Zapatero.
També és cert –o altament probable- que aquests esdeveniments amb un govern del PP s’haurien gestionat més irracionalment i que a hores d’ara la meua situació encara seria pitjor. Però això ho puc saber –o pensar- jo i per això el 28 vaig anar a votar. Sense il·lusió però vaig fer-ho. Però pareix que per a 180.000 electors d’esquerres que havien votat amb il·lusió el 2015 i el 2019, ni els resultats obtinguts ni la por a anar a pitjor han sigut suficients com per a mobilitzar-los. De fet, 180.000 persones no són tantes, però han estat suficients per a provocar el tomb.
Tinc la pessimista certesa que aquesta reflexió servirà de ben poc i que «l’esquerra» –i ací acceptem el PSOE com a esquerra- seguirà sense escometre els canvis profunds i estructurals que permetrien millorar la vida de la gent i assegurar victòries electorals continuades.
De fet, a la seua manera, també aquesta esquerra governant fa la seua política emocional, com quan ven la reforma laboral o la llei d’habitatge –avenços tímids, quasi mínims- com grans victòries socials. Però la propaganda no dóna de menjar que deien els xinesos durant el «Gran Salt Endavant».
Potser al final, sí que encara és l’economia.
