Fa dos dies que hem patit una allau d’estadístiques que fins i tot feien angúnia. Resulta cosa normal quan tenim votacions. Lògic. Però és cert igualment que de xifres en tenim, ens en colen, per a donar i vendre.
I no dic que siga una circumstància roïna. No. De fet, si em queixe, o si em faig una petita pregunta o una discreta reflexió no per això puc deixar de preocupar-me.
Ah! Les xifres! Com a exemple de certesa meridional, d’infal·libilitat perfecta o de justificació de més d’un raonament solem acudir a la cita aquella que dos i dos són quatre. I amb això tot clar i tots contents. I no, senyores, senyors, xiquetes i xiquets… no.
Perquè una cosa és un número, una xifra pura i simple. Però quan mesclem i volem interpretar… I a la fi tots, principalment els poderosos, volen interpretar. I llavors això ja són figues d’un altre paner.
Quines xifres agafem? I d’on? I, més encara, amb quin propòsit? Tot això són fets importants. I, amb independència de què, com ja he apuntat en algun altre escrit, els valencians, principalment els valencians i els illencs, perquè els catalans ja ho tenen més favorable, no tenim recursos per a compondre les nostres xifres. El més eixordador és que les que utilitzem i altres fan servir solen ser perverses.
O nascudes de mentalitats i poders que van contra els nostres interessos. No cal buscar massa lluny perquè els números i els rànquings ens envaeixen de manera constant.
Siga a través d’indicadors estatals o fins i tot els considerats universals, tenen uns principis no sempre honests. Per no dir perversos.
Instigadors i promotors de diferents classes de mesures que ara usem, no tots tenen una bona intenció al darrere. Charles Speerman amb el seu indicador «G» o Corrado Gini amb l’indicador del seu nom, van ser personatges donats clarament a afavorir els models conservadors en política. El segon, clarament feixista.
És cert que alguns investigadors com Amartya Sen o Thomas Piketty hi han propiciat el seu constructe teòric sobre unes bases progressistes. I els ho hem d’agrair. Però són les excepcions perquè la major part de documentació de tota classe, d’informes, xifres, enquestes i ainsi de suite… han estat encomanats i després generosament donats a conèixer per institucions o individus clarament aliats del poder. Dels diferents poders.
De la qual circumstància resulta, com qui no vol la cosa, que les informacions que tenim i utilitzem han estat fetes no de manera objectiva, sinó que responen a interessos que res tenen a veure amb els de les classes populars. I per concretar-ho més: amb els nostres.
Diu l’estimable Gabriel Ferrater allò que qui domina els mots, domina el món. Canviem mots per xifres i sabrem de què parlem i per a qui, quan en fem servir algunes. Clar que les hem d’utilitzar, però tal com es fa amb les bones enquestes sociològiques, cal donar, o tenir present al cap, les condicions en què s’han tret aquestes dades, aquestes xifres i estadístiques. I, principalment, saber qui les ha manat fer.
El mal, però, és que, tot i això, no en tindrem de ben nostres, de fetes per al nostre servei.
