La rebaixa de les penes imposades a delinqüents sexuals, situació que generà un considerable nombre de excarceracions arran de l’aplicació de la llei coneguda com «només sí és sí», va alçar molta polseguera i una crisi interna dins el govern de l’Estat. La llei pretenia canviar molts aspectes de la matèria i reformar parts del Codi Penal, però el fet és que el mateix codi en la reforma de 1996 establia l’efecte retroactiu de les lleis penals que afavorien els condemnats, encara que estigueren complint la condemna. Per tant, era previsible que advocats i jutges tan aviat con la nova llei s’apliqués feren la seua feina i es produïren les excarceracions. Certament, a la dreta, en l’oposició, li vingué mol bé armar-la i a la judicatura més conservadora, també. La nova llei, amb moltes coses positives, va quedar eclipsada per aquesta situació i el malestar que acompanyà l’incident.
Passat un temps, amb menys soroll, he donat algunes voltes al tema, tot i no ser un assumpte de la meua especialitat professional. Tanmateix, aquests dies he fet alguna xerrada sobre un recent llibre meu que parla de la justícia i, com era d’esperar, el personal m’ha interrogat sobre la qüestió. Una circumstància que crec que pot ajudar a entendre l’ensurt la situaria en la idea existent que limita el dret al camp de les lleis. Efectivament, les lleis creen dret, però, a més a més de les lleis també els pronunciaments judicials creen dret, puix la interpretació i l’aplicació de les lleis en comporten quan es relacionen normes de camps diversos. Igualment, tampoc podem oblidar com els jutges tenen els seus propis criteris i visions ètiques o morals. Una de les primeres coses que vaig aprendre quan em guanyava la vida amb la toga fou com la llei podia tindre buits, espais per on se li podia donar la volta a la situació, i en eixe punt era bàsic el paper dels jutges, de les sentències i de la doctrina judicial. Durant la dictadura molts de nosaltres aconseguírem pronunciaments favorables a la gent, precisament buscant les llacunes i interpretacions jurisprudencials avançades. Això era quelcom que no havia aprés a les facultats, però funcionava als tribunals.
En relació al cas concret que enceta aquest breu comentari, recordem com també s’han produït en altres novetats legislatives, i em fa la impressió que la gent que elabora les lleis, homes i dones que ens representen al parlament, de vegades miren exclusivament els aspectes, diguem, de fons i no reparen en la practica, en l’aplicació. Els temes d’un calat com el que ens ocupa, cal tindre en compte que l’enemic, en termes polítics, estarà pendent de les contradiccions i les mancances de les reformes que impliquen avanços. Així, per evitar situacions fallides, i per aconseguir que els criteris judicials canvien a millor, cal elaborar les lleis pensant amb la judicatura, majoritàriament conservadora, i per tant obtenir opinions i consells d’experts, camp en què hem d’incloure gent amb pràctica forense i judicial.
Podem preguntar-nos: ha existit certa manca d’experiència o es podia haver previst el tema de les excarceracions? El resultat ha estat que la crisi creada, en un clima de confusió i descrèdit de la justícia, ha estat aprofitada per la dreta una vegada més per treure rèdit polític.
