L’altre dia vaig topar un poc per casualitat –el miracle de les xarxes socials- amb els resultats de les eleccions provincials argentines. De sis províncies, el peronista Frente de Todos i els seus aliats guanyaven, en quatre, en alguns casos sobrepassant àmpliament el 50% dels vots. No seguisc tant la política argentina, però sí que recorde que fa mesos que veig sondatges on els peronistes queden en segona i tercera força i les dretes sumades superen abastament el 50 i 60 per cent dels vots, així que el resultat era com a mínim sorprenent. Ara, Argentina està a punt de celebrar la primera volta electoral i veig que les enquestes no donen als peronistes més del 25% dels vots. Potser la gent vota molt diferent a les provincials que a les nacionals. No ho sé, però de tota aquesta història, la part important és la de les enquestes.
Fa mesos que les enquestes donen al País Valencià i a València, una victòria de les les dretes. La tendència semblava clara i inapel·lable. Ajustada però indiscutible. La valoració generalment positiva de la gestió de la pandèmia, les millors xifres d’ocupació o la satisfacció dels baròmetres municipals no semblaven influir en la tria del vot. Un desconegut Mazón i una massa coneguda Catalá enfilaven imparables cap a la presidència i l’alcaldia cavalcant a muscles d’una extrema dreta que és més de gorret de paper Albal que de bat de beisbol, encara que açò segon tampoc és descartable del tot.
Però tot i aquesta seguretat en la victòria, alguna cosa estranya ha començat a passar en campanya. El PP, fins i tot més que Vox, per alguna raó inexplicable ha anat pujant els decibels fins al punt que encara estem a l’equador i ja és gairebé impossible sentir-nos. Okupes, disturbis a Barcelona, ETA, catalanistes, caos… De fet, s’han passat tant de voltes que han hagut d’eixir les víctimes del terrorisme a recordar al PP que ETA ja va acabar-se i que deixen d’utilitzar-les com a reclam electoral. Té més pinta a nerviosisme histèric que a serena marxa cap a una victòria segura.
Mentre alguns mitjans que valoren més la seua credibilitat comencen a matisar els resultats que fa mesos que van publicant, els digitals ultres, que en els darrers anys han aparegut com bolets després d’una pluja (de milions de diner públic) insisteixen –entre fake news i fake news– que les enquestes donen la victòria a la dreta. Algunes tenen resultats estranyíssims i canvis bruscos. En altres casos ni tan sols fan bé les sumes.
Fa anys, només els grans mitjans podien permetre’s encarregar enquestes, ja que eren molt cares. Ara en canvi, n’hi ha que ho fan que són pràcticament blogs. I és que en una situació on el periodisme barreja constantment ficció i realitat, fins al punt que és impossible saber què ha passat i què no, l’invent més fàcil i rendible del món és el d’una enquesta. És com la predicció del temps. Si al final no s’encerta, ningú vindrà a reclamar-te danys i perjudicis.
El 28 de maig veurem si el País Valencià és com l’Argentina i les urnes desmenteixen les enquestes. Com diu el tòpic, «aquesta és l’única enquesta que compta».
