El passat dissabte, com quasi cada any, vam anar a la Plaça de la Mare de Déu de València per gaudir de l’ambient, per escoltar el concert de la Banda Municipal de València i, sobretot, per veure després la dansà i gaudir del cant d’estil al cor de la ciutat que és una cosa que passa poques vegades a l’any. Més enllà d’altres consideracions que es podrien fer, un aspecte molt positiu de les celebracions al voltant de la Mare de Déu dels Desemparats és que és una d’eixes rares ocasions en què la ciutat se’n recorda que és la capital de l’Horta o, si més no, aquest fet es fa ben perceptible: per les danses i pels cants i també pels pelegrins que es passen la nit caminant per arribar a hora a la missa de Descoberta des de diferents llocs de l’Horta i fins i tot de la Ribera. És en resum una nit bonica malgrat algunes coses, que diria aquell.
Per exemple, el concert de la Banda va acabar amb la interpretació de l’Himne de l’Exposició. També es podria parlar molt sobre l’himne, però la veritat és que molts valencians i moltes valencianes s’hi senten identificats i he de dir que a mi personalment m’agrada. No deixa de ser una mostra entranyable i una mica coenta, o entranyable per coent, d’aquell regionalisme de principis de segle XX amb la repassada a tot l’imaginari burgés del moment, incloent, per cert, la «guitarra mora», que m’agrada especialment. Ahí està, en el cor de l’himne, el reconeixement implícit del nostre mestissatge profund, de la nostra relació íntima i antiga amb els pobles de la riba sud de la Mediterrània.
Els dos primers versos, és clar, no m’agraden gens, però reconec que fins i tot ells, en aquell context en el qual van ser escrits, no deixaven de ser una altra escenificació d’eixe gest previ de petició de disculpes en un context molt hostil per expressar després el sentiment regionalista, per crear un subjecte col·lectiu propi, al qual estem acostumats els qui ens hem endinsant amb major o menor profunditat alguna vegada en els textos de la nostra Renaixença. Són la coartada per poder acabar cridant allò de «glòria a la pàtria!», que en el context de les paraules posteriors («Visca València!») té un sentit inequívoc sobre quina és eixa pàtria.
És clar, que al llarg de les dècades posteriors aquests primers versos van anar modificant les seues connotacions i desenvolupant un component que d’alguna manera tenien des del principi. Eixa voluntat d’ofrenar noves glòries a l’amo insadollable no deixa de ser una altra manera de sobreactuar espanyolitat, supose que perquè en el fons, com he escrit altres vegades, existeix la consciència més o menys reprimida, la fosca consciència que diria Josep Vicent Marquès, de ser espanyols amb defecte, espanyols mirats amb recel pels vertaders espanyols, els espanyols ortodoxos d’arrel castellana.
La meua manera de resoldre aquests sentiments contraposats és cantar -i a més fer-ho de manera ostensible, la qual cosa alguna vegada m’ha fet acreedor de mirades d’aquelles geladores- allò de «tots baix els plecs de la nostra senyera», i tan content. I així ho vaig fer sense incidències aquest dissabte nit. Però el que en realitat vos volia contar és que em va cridar poderosament l’atenció que en la segona vegada que es canta l’estrofa una part del públic es va posar a aplaudir després de nomenar el significant de l’amo i la seua posició de submissió completa a canvi de res, que és a hores d’ara el que vol dir allò de «ofrenar noves glòries a Espanya». Ni tan sols s’esperaren a acabar l’himne, perquè volien deixar ben clar que el que volien aplaudir era precisament això.
De veres que em sembla malaltís. Com més humiliats, més pulsió ofrenatòria. Supose que eixa gent que aplaudeix no agafarà el rodalies ni anirà als serveis sanitaris públics ni a l’escola pública. Supose que a eixa gent l’infrafinançament no li importa, o li sembla bé. Tampoc, supose, li importa massa la desaparició del valencià ni la destrucció de les platges ni de l’Albufera ni el ser esborrats com a poble, i això incloent els valencianoparlants que segur que hi havia entre els que aplaudiren específicament l’ofrenamenta.
Després vaig sentir unes altres declaracions d’eixes en què Carlos Mazón agita el fantasma del catalanisme per legitimar les mesures contra el valencià, contra la cultura valenciana, que anuncia com si foren exactament el contrari. I entre unes coses i altres vaig pensar que és de veres que Compromís em desespera moltes vegades, que ha de fer autocrítica i també ser més valent i deixar-se de ganivetades internes, d’ingratituds i de l’olimpiada del carguito, i totes eixes coses que he escrit durant setmanes en aquestes columnes i que segur que tornaré a escriure. Però no cal oblidar el país en el qual vivim, l’autoodi profund d’una part de la societat i el que volen fer amb el País els que l’atien i manipulen. Cal no oblidar el que ens juguem el 28 de maig, i actuar en conseqüència. Sense deixar la crítica, és clar, ni l’exigència, però a veure si per fer-nos els guais i els purs acaben per tornar els altres i aleshores va tot per l’aire.
