El que es va viure dissabte, primer als carrers de València i especialment després a la Plaça de Bous, va ser molt bonic, molt emocionant i molt esperançador. Personalment, em vaig sentir com en un d’aquells mítics Tirant de Rock dels anys 90. Per moments esperava que pujaren a l’escenari els Obrint Pas i l’ompliren de banderes mentre cantaven amb tota l’ànima «No estàs sol». Era el mateix esperit, encara que nosaltres els d’aleshores ja no som els mateixos, com diria el poeta, i que els joves són uns -i unes- altres.
A més, el cartell del concert estava molt ben pensat i molt ben triat. Va quedar molt clar que hi ha música en valencià d’un ventall molt ampli de tons, d’estils i de gèneres. També a gent de la meua generació ens va permetre conéixer grups que sense dubte seguiré a partir d’ara, com ara Marala, o cantants com Esther, a la qual per cert ja havíem tingut ocasió d’escoltar com a convidada en una cançó al concert de Ginestà de fa unes setmanes, i que va confirmar la mateixa capacitat de crear bellesa amb la veu -i una guitarra- i de transmetre veritat. A més, em va interessar molt tindre l’ocasió de veure bandes que sense dubte no em parlen a mi, però que em sembla fonamental la seua existència i per la meua part conéixer-la. No sé si em posaré sovint cançons de Colomet, per exemple, però em va semblar una proposta molt honesta, molt necessària i molt interessant.
A més, clar, vam tindre l’oportunitat de tornar a veure El Diluvi, l’alegre potència de La Fúmiga (i com de bé estigueren i com d’oportunes foren per cert les seues intervencions entre cançons!) i la mítica retrobada o reencarnació de La Gossa Sorda amb veus i dolçaina empeltades amb La Fúmiga. Va ser preciós. Horitzó País Valencià. Potser és veritat que malgrat que molt està per fer, encara tot és possible.
Però a més estant assegut a la primera naia com estava hi hagué una cosa que em va cridar molt l’atenció i que fa trenta anys no passava. Com que teníem una perspectiva ampla, en diferents moments vam veure entre el públic una estelada dels Països Catalans, una bandera del Consell Preautonòmic, una senyera amb blau estelada de les d’Esquerra Valenciana i, fins i tot, una senyera coronada. I això, la convivència entre totes aquestes banderes, em va semblar preciós. Vaig lamentar no haver-me portat de casa el Penó de la Conquesta.
I és que al cap i a la fi, des de la perspectiva des d’on jo mirava, el que es feia evident era que totes eixes banderes són banderes nostres, banderes dels valencians i les valencianes. És clar que no volen dir el mateix, però també que comparteixen la voluntat de simbolitzar-nos en tant que subjecte històric i subjecte polític. El debat entre el que representen és al cap i a la fi un debat intern, i per això és tan bonic que compartisquen plaça. Perquè d’alguna manera són totes formes del mateix. Podem debatre què som i cap a on volem anar, però l’important és fer-ho des de la consciència de ser valencians i valencianes, i poder estar junts i juntes celebrant que el nostre horitzó és el País Valencià, gaudint de música i emocionant-nos en la nostra llengua.
