Els que em coneixeu sabeu que a casa convivim amb tres gats. El primer d’ells, el gat original com li diem de vegades, es diu Gramsci i va arribar per mitjà d’una adopció diguem-ne tradicional: un cartellet a la Facultat que precipita una decisió que estava covant-se des de feia temps. El dia que anàrem a recollir-lo, fixat des de feia temps, plovia moltíssim, però no volíem –ni podíem– esperar més, de manera que Gramsci, aleshores una boleta de pèl, va arribar un dia de pluja torrencial, d’eixos que fan dir que la pluja no sap ploure. La natura desfermada al carrer i la casa plena de tendresa per un cadellet sorprenentment confiat en nosaltres des del principi en un aixopluc calentet, més càlid per la seua presència.
La segona es diu Electrina, com la protagonista de La bolcheviqui del Carme, el sainet de Josep Peris Celda que tantes vegades esmente. I és, com defineix l’autor el seu personatge, «alegre, revolta i vivaracha». Ella va ser convocada per Gramsci un matí de setembre. De sobte se sentia un miolet al carrer i la mirada fixa del nostre gat en el balcó ens va assenyalar sense cap dubte la procedència: una cadelleta blanca, molt xicoteta, molt indefensa, a la porta d’un solar del barri del Carme, al costat d’un cotxe aparcat. La decisió de pujar-la a casa va ser immediata. Vero i jo no haguérem ni de parlar-ne. La facilitat amb la qual la vaig agafar em va commoure profundament perquè mostrava tota la seua vulnerabilitat enmig del carrer inhòspit per als cadellets. La veterinària ens digué que tenia un mes i mig. Probablement l’havien abandonada aquella mateixa matinada, perquè, recollida del carrer i tot, va dormir amb nosaltres la primera nit. Només gitar-nos sentírem les seues potetes buscant la posició perfecta per a dormir. Se suposava que la idea era donar-la en adopció, però tampoc va ser necessari parlar massa per decidir que Electrina ja no se n’aniria de casa. Amb Gramsci les coses foren una mica difícils al principi. La xicoteta Electrina semblava un motor molt gran quan el gat se li acostava, però no tardaren massa a fer-se amics.
El tercer gat ja és un gat de la Ribera i arribà per decisió pròpia. Literalment. Era un dels gatets de la plaça als quals donàvem menjar i un dia aparegué horrorosament ferit. És un gat negre, i les nafres que tenia a les potes de darrere i al llom tenien tot l’aspecte de ser d’origen humà. No molt de temps després ens trobàrem un altre gatet negre mort prop de casa, possiblement enverinat. Continuàrem donant-li menjar. Sabíem que passava el dia en un amagatall proper i en sentir-nos posar el menjar a la porta de casa s’arrossegava dificultosament. Un dia, en lloc de tornar a l’amagatall, entrà dins de casa i, clar, no tinguérem cor per fer-lo fora. Teníem por que se’ns morira en el raconet de la casa que va triar com a més segur que l’amagatall precari, però passà la nit i el portàrem a la veterinària del poble. L’antibiòtic va fer miracles i ara és un gat preciós i lluent amb el pèl molt negre – també els bigots i les potes– i els ulls daurats. El nom va ser evident. En una casa on ja hi havia un Gramsci ell només podia ser altre Antonio marxista, Negri. I així es va completar el grup: Gramsci, Electrina i Negri. Curiosament es du millor amb Gramsci. De vegades es barallen i es diuen coses lletges. Potser debaten sobre el marxisme al segle XXI. Però també poden dormir juntets. Amb Electrina la relació és distant. Però igualment conviuen.
És significatiu que quan arribem a casa hem de tindre cura perquè Gramsci no se n’isca. Té deliri per explorar la plaça i el món, ell que és l’únic dels tres gatets que no ha conegut la vida del carrer. Electrina alguna vegada ha eixit també. L’únic que mai no ha tractat d’eixir de la casa és Negri. Potser perquè sap com és el món fora, perquè ha tastat el tracte dels humans. Per això ens commou especialment que es deixe acaronar per nosaltres.
Quan he començat a escriure aquesta columna, pensava en convertir el comportament de Negri en símbol d’alguna cosa. Al remat simplement he parlat dels gats, dels nostres gats. He fet una reivindicació dels gats. Qui diu que no li agraden és perquè no els coneix. Perquè no coneix la tendresa que conté un gat que rumrumeja per tu, el misteri de la seua mirada insospitadament intel·ligent; perquè no ha estat treballant mai cara a l’ordinador, com jo mentre acabe aquesta columna, amb una gateta com Electrina asseguda a la taula. Perquè no sap com de plena està una casa quan arribes i un gat l’ha feta el seu espai. O tres.
