La setmana passada Isabel Díaz Ayuso va vindre a València per tirar una maneta als candidats provincians de València. Entre altres coses, una de les frases rotundes al seu estil que -supose- va desfermar l’entusiasme dels congregats per escoltar la gran estrella mediàtica madrilenya, va ser que «no hay derecho a crear un sentimiento regionalista donde no lo había».
Clar, d’una banda té gràcia que ho diga ella, des del seu madrilenyisme que divideix el món entre cosmopolites guais -els de Madrid- i paletos provincians -la resta, especialment quan qüestionen la superioritat intrínseca de la capital i el seu dret indiscutible a diversos privilegis. Però d’altra banda, vaig pensar en Teodor Llorente i la seua aferrissada i conscient lluita contra els cuneros en la més inhòspita Restauració, i també en Lluís Lúcia i la Dreta Regionalista Valenciana. Sí, hi hagué una època en què podia haver una dreta valenciana que fins i tot es definia com a regionalista, amb totes les limitacions que es vulga. I fins i tot vaig recordar els joves catòlics d’Acció Nacionalista Valenciana.
M’arriba a fascinar el grau de sinceritat i gaudi amb el qual la dreta valenciana de hui es defineix gràficament i tranquil·lament com a sucursalista, com a submisa a Madrid, negant qualsevol dret al «regionalisme» del seu racó del món, reconeixent com a llei natural la superioritat del vertader nucli irradiador, seu del quilòmetre zero, sobre les províncies. Las Provincias, així va titular Llorente el seu diari aspirant a convertir-lo precisament en portaveu d’interessos provincials, moltes vegades diferents als de la capital del regne. Després el diari es va convertir, des que accedí a la direcció José Ombuena, en el que es va convertir. Símbol o metonímia. Dreta valenciana, burgesia valenciana, colonial i genuflexa.
Encara no se m’havia passat la impressió quan entre els vídeos de l’acte de Sumar del diumenge em vaig trobar eixe en el qual la líder carismàtica d’aquesta temporada en la Madrid Fashion Week repartia agraïments des de dalt. «Querida Ada, eres un orgullo. Has convertido Barcelona en un referente internacional» – va començar, desencadenant els crits d’«Alcaldessa» entre els assistents. I després «Querido Joan, gracias por convertir Valencia en una ciudad sostenible. Gracias por dar lo mejor de nosotras mismas», vulga dir això el que vulga dir, rebut amb menys aplaudiments, per cert, i cap crit d’«Alcalde, alcalde». I a mi, ho reconec, em va donar una mica de vergonyeta. Precisament perquè tinc un profund respecte per l’alcalde de València em va fer molta pena veure’l allí assegut, entre altres representants «regionals», com un alumne aplicat, rebent els elogis de la mestra, elogis emesos encara no sé des de quin lloc, des de quina legimitat. En tot cas, les gràcies li les han de donar els habitants de la ciutat de València, no aquesta senyora llunyana que malgrat el procés d’escolta, diu «sostenible» com podia haver dit qualsevol altra cosa, i després afegeix un clixé dels seus perquè no és capaç de dir res concret.
De veres. No tinc gens clar per què els valencians i les valencianes hem de ser validats per la figureta madrilenya de torn. I tampoc tinc clar la nostra necessitat de posicionar-nos en les batalletes àuliques de l’esquerra de la villa y corte. Jo continue pensant que el que hem de fer és consolidar l’espai electoral valencià, ser vertaderament autònoms per tindre capacitat de pressió en les negociacions. Perquè la reforma del sistema de finançament no es farà a Madrid perquè els caiguem bé, siguem molt simpàtics i uns provincians bons i satisfets, d’eixos que com diria l’altra, no han tingut mai «regionalisme», conscients del seu lloc a l’estat, que van amb alegria a fer de figurants en les manifestacions de poder i glamour del centralisme.
Cada matí veig uns cartells a l’estació del Nord de València amb la foto de Joan Baldoví i el següent text: «Este cartell no està a Madrid. Ni els nostres ‘jefes’ tampoc». Doncs això. Ni jefes, ni jefa. Que ja està bé, que sembla mentida que encara no hàgem aprés la lliçò del pagament que donen per Madrid a les nostres adhesions.
