Em té impressionat la campanya contra el Mercat de l’horta al costat del Mercat de Colom de la Ciutat de València. La part positiva és que comprove que la meua capacitat d’estupor no s’ha esgotat i això sempre rejoveneix, però és que la cosa, com se sol dir, és de traca.
Recorde perfectament quan el Mercat de Colom era un mercat decadent en un edifici preciós, el dissenyat per la burgesia valenciana a la mesura dels seus somnis d’elegància modernista. Recorde també quan van començar les obres de reforma, que no acabaven mai, i com en el procés el mercat es va convertir en una mena de successió de terrasses per fer-se una cerveseta o una orxateta de manera cool. Ni tan sols recordava que al seu subterrani, com amagades amb vergonya, subsistien algunes tendes de queviures.
La relació de la burgesia valenciana amb l’horta és alambinada. Al remat, en l’origen de moltes riqueses ciutadanes està l’horta, el hinterland, la valenciana vega de la qual parlava -quasi sempre malament- Blasco Ibáñez. El casino de l’Agricultura, no per casualitat, és una de les seus d’il·lustres cognoms que mai han vist de prop una aixada. Als carrers del centre i de l’Eixample anaven els llauradors a pagar les rendes dels camps arrendats, o arribaven els diners mitjançant intermediaris. Algun d’aquells emfiteutes portava el meu cognom i és una cosa que no oblide. El camp que conreaven els Peris estava per la partida de la Corrucosa, a Paterna. Els seus propietaris a València Ciutat.
Recorda amb molta agudesa Miquel Nadal Tàrrega a la seua densíssima novel·la Càndid, farcida d’intertextualitat i de genealogia, com la ciutat de València, alhora que celebrava les barraques i es disfressava de llauradora en les festes de març, fiava els seus somnis de grandesa, els successius projectes de progrés definitiu, a la destrucció de l’horta, i a ella s’ha dedicat durant generacions. Teodor Llorente escriu en algun moment que li agradava passejar per l’horta i que per fer-ho quasi tenia prou amb creuar el Pont del Reial. Últimament he llegit l’estimable novel·la La rulla, de Bernat Morales i San Martín i m’ha impressionat la quantitat de topònims, de racons d’horta, que hui jauen sota l’asfalt al barri d’Algirós.
La burgesia valenciana del Carrer Sorní i voltants no pot suportar la seua remota vinculació amb l’horta, hui que els camps aquells que conreaven els seus arrendataris fa dècades que han estat urbanitzats. Ja se sap que qui perd els orígens perd identitat, però en aquest cas la identitat vàcua de la nostra burgesia madrilenyitzant, elit de la colònia, inclou com a element central l’oblit de l’horta, dels «llauros», que en deien. L’horta és el parent pobre que els avergonyeix davant dels tres forasters de Madrid, com el femater del conte de Blasco Ibàñez, Nelet, el fill de l’ama de cria, testimoni inoportú -i enamorat- de les temporades passades per Marieta, la xicona elegant, en el saludable ambient de la barraca.
Supose que per això no poden suportar un mercat autèntic al seu barri, paregut en el fons al que un dia va ser el Mercat de Colom, elegant i tot com era. No poden suportar que els llauradors reals, els descendents dels fematers, dels arrendataris que en part pagaren amb el seu treball els edificis senyorials de l’Eixample, trepitgen de nou els seus carrers, venguen directament els seus productes, aspiren a dirigir-los la paraula, a ells que compren la fruita i la verdura ben cara i envasada, o que envien les criades a fer eixes tasques subalternes i foscament vergonyoses per a ells i per a elles, habitants il·lusoris d’un món sense cos, on els aliments són només això que està als plats dels gastrobars de moda.
Mentrestant, una altra branca de la burgesia, o la mateixa, aliada, com no, amb el govern central, com a bona elit colonial, esmola les garres -i les retroexcavadores- per ampliar el port, acabar de carregar-se l’Albufera i les platges del Sud i en una operació genial de destrucció massiva, deteriorar també les del Nord, que es veu que no han patit prou amb l’ampliació de la V21.
Sense dubte, tot són avantatges. Com més horta es carreguen, menys la podran veure, i menys llauradors intrusius podran invadir els seus espais. Mentres queden espais naturals per destruir, qualsevol ficció de progrés i qualsevol negoci dels de sempre passaran per la seua destrucció. «Per a tu la vega envia / la riquesa que atresora». Que l’envie, però amb discreció. I si no l’envia tampoc passa res, ni tampoc si no hi ha vega ni riquesa a enviar, que el progrés, el port i les plantes fotovoltaiques en demanen l’extinció i els deixen de moment bons dinerets. I millor en realitat per als elegants habitants de Sorní i voltants, que els llauradors vistos així de prop els fan molta cosa i el supermercat i la tenda subterrània ja van ben assortits de fruites i verdures, qui sap d’on, però elegantment presentades.
