…la força és més que la seua exteriorització. A ella li convé la possibilitat d’un efecte, això és, no és solament la causa d’un determinat efecte sinó la capacitat de tenir tal efecte cada cop que se la desencadene. El seu modus és «permanència», una paraula adequada perquè expressa evidentment el ser per a si de la força front a la indeterminació de tot allò en què pot exterioritzar-se. Però de tot açò se segueix que la força no pot conèixer-se o medir-se a partir de les seues exterioritzacions, sinó que únicament pot experimentar-se en el seu recollir-se sobre si mateix…és el recolliment el que permet experimentar la força.
Verdad y Método. Hans-George Gadamer
1
Així fou que el dolor va romandre, malgrat els esforços per esquivar la causa, empíricament inoïda, admesa com un bri de ventijol sota el rebombori de la ciutat, imperceptible per a un humà, qui sap si Ona ho va copsar, segur que sí, però va preferir apartar-se, esquivar la cresta de l’embat, d’una velocitat increïble, curvilínia la trajectòria, una massa d’un moment d’inèrcia descomunal va sotmetre l’obstacle a la gravetat i aquest es va desplomar, com un pes mort, mort pel pes de la sorpresa també, aqueixa inesperada presa de consciència que assalta als éssers que mai no escolten els senyals que es mostren ostensius, ignorància de l’entorn absoluta, primera raó repetidament explicitada per no poder superar el graó que mena la humanitat al llenguatge i passar de l’entorn a la comprensió, i així aquests quasi humans solen topar contra el món, o el món contra ells, amb unes impressionants forces d’acceleracions de somni que perpetuen eternament les sensacions d’inversemblança si és que hom no és un astronauta, per bé que després de l’experiència hom se’n pot ben bé considerar parcialment, el temps que en caiguda lliure hom s’escola g avall i el cervell tempta d’enraonar el què de la cosa mentrestant s’organitza i es reinicia per tenir un punt encara que mínim de referència enmig d’un espai inabordable, immensament fred i gens familiar, la roca meteòrica ha impactat i el subjecte segueix atònit, incapaç d’orientar-se i les primeres paraules que emet, sense saber ben bé per què, si no és que el dolor l’ha estamordit fins al punt de deixar-lo fora de combat del tot, són sense sentit apropiat, hòstia (en castellà, clar –aquestes expressions solen ser més abruptes i inconnexes en llengua estrangeritzada), que l’objecte del present hi expressa amb una violència i motivació quasi tan feroç com ho fou aquella causa del dolor, un dolor que dura i dura fins al punt de creure que cap altre ésser humà que no haja comprés –quina paradoxa- el què de la cosa sobre si pot haver experimentat sobre si una virulència en rotació que en el límit equival a un cop de front, un xoc sideral que encara, passat el temps, genera lamparetes en moviment circular i en la direcció contrària de les agulles dels rellotges terrestres perquè ja s’engul el moment inercial cap endins dels inferns, i amb ell l’abjecte subjecte abatut, aquest sí, objecte donat a l’observació empírica que no genera cap valor afegit de sentit a qui vulga que passe per la rodalia, ni un pic ni contínuament, siga quina siga la metodologia d’observació usada, inductiva, deductiva, a sorts o als daus, tan amorf i poc generador de curiositat com un roc llaurat de fresc un dia gris en un camp de gira-sols, i la força, de tot plegat, que va generar la causa final, es manté intacta, recollida sobre si per ésser desencadenada quan convinga, com un ressort comprimit que guaita el món i se sap en la seua permanència poderós com el primer dia, contenidor de totes les fórmules que la física un dia alliberarà de bell nou, aqueix món matemàtic que no se sotmet a cap altra consideració de veritat que la seua pròpia existència i relacions generades, des de Euclides, sí, des l’Acadèmia, també, i precisament per això exempta de valoracions i avaluacions, si no són estrictament internes.
2
Vàrem deixar la ciutat amb l’arribada de la pandèmia, com els nois del Decameron, i partírem a l’exterior, amb la voluntat de romandre, com la força, a disposició dels vents i l’atzar, oïdes obertes i ulls activats, igual que els espectadors dels contes del Chaucer, sabíem que ens les havíem de veure amb emocions extremades, solen aparèixer en situacions complicades, i no era la primera vegada que passàvem per això, ni per allà, de fet tot semblava tan familiar que resultava estrany, una mica sinistre i tot, comprovar la poca resiliència que en general es copsava en l’ambient, un ambient enraririt, sí, podia comprendre’s, però fins al punt de fer que la gent esdevingués pitjor, molt pitjor, d’allò en què habitualment és el seu espai de confort, era una novetat comprovar com la velocitat amb què les coses es malmetien s’accelerava uniformement i el món dibuixava una exponencial extremadament punteguda, com els estilets florentins que ja coneixíem, amb la mateixa capacitat de fendir, cosa sorprenent, que les espases toledanes, que també ens eren pròximes –tant de temps colònia, no podia ser altrament- i no acabàvem d’entendre tanta recança, tanta ira, un xic de desassossec s’hagués normalitzat emocionalment, però aqueixa ràbia, com la d’aquell que experimenta la força al llavi, no la rosa, la força de la raó, l’aplicació sense embulls de la norma a què el llenguatge ens duu, però ja se sap, hi ha qui ni veient venir el dret se’n sent al·ludit, interpel·lat, invitat a saber, conèixer, entendre les noves situacions.
