Fa uns dies celebrava una jornada de riures i felicitat amb algunes de les que en el seu dia van ser companyes de col·legi. Amb l’edat, organitzar un retrobament d’aquestes característiques comença a complicar-se. Supose que en un percentatge similar a com ho fa la vida. No falten les ganes per reunir-nos de nou, però sobren les càrregues, pesen les obligacions, es multipliquen els compromisos, i abraçar el consens en elegir una data al calendari disponible per a totes és quasi tan impossible com trobar-se amb Colin Firth a l’ascensor.
No estàvem totes les que érem ni vam acudir a la cita amb aquelles carpetes d’abans folrades amb les fotos dels nostres ídols que retallàvem del Súper Pop i altres revistes de criteri dubtós, però sí amb ganes immenses d’estar i de seguir estant per molt temps.
Només les pèrdues d’orina, les calors sobtades que comencen a manifestar-se o els problemes de visió s’encarregaven de reubicar-nos de tant en tant en el moment real, però en disposar de la facilitat suficient per a no deixar que cap d’aquests inconvenients afloren a la superfície, tot controlat. Només això i la temàtica elegida principalment a les converses deixava constància del pas dels anys. Com si interiorment continuèrem veient en la resta aquelles preadolescents uniformades que tractaven de personalitzar amb detalls diversos la seua aparença per a marcar territori. Aquelles que esperaven el cap de setmana amb impaciència perquè el gris i el blau marí que marcava el nostre dia a dia, tinguera permís per a esclatar en els colors que ens vinguera de gust. Això sí, sempre amb uns estilismes a anys llum de les preadolescents actuals, curiosament allunyades de voler ser diferents i entestades en ser una còpia exacta unes d’altres.
Les converses d’anys enrere monopolitzades en un noranta-nou per cent per l’amor i les seues conseqüències, han passat ara a estar condicionades pels fills i, majoritàriament, per la salut dels pares, en tant que és una realitat que ha deixat d’estar en un futur llunyà per a instal·lar-se, sense saber ben bé com, en el present i per a condicionar també el nostre dia a dia.
Sorprenentment, amb els anys també entren en la conversa, de manera natural, les ofertes i els preus de productes de primera necessitat on algunes mostren un virtuosisme digne d’assaig mentre altres, ens quedem fora de concurs per no disposar d’espai al disc dur per a processar també aquesta informació.
No sé si conscientment o no, hi ha altres qüestions on la unanimitat és més que evident: la música. Eixa música que comença a sonar i ens allibera de qualsevol problema o preocupació. La música que ens dona vida i ens furta anys de cop, traslladant-nos allà on nosaltres érem sempre prioritat, on no existien segons termes. Eixa que ens transporta al passat i fa que els records esclaten sense pudor i que al mateix temps ens permet seguir viatjant cap al futur, sense oblidar les nostres responsabilitats però sense deixar de banda els nostres desitjos i les nostres necessitats. Perquè ja no som les mateixes. Perquè hem sigut capaces de sumar anys i experiències, que ara ens permeten tenir les coses clares i continuar somiant i desitjant que, malgrat tot, no pare la música perquè les nostres ganes de continuar ballant són infinites.
