L’antipolítica i el centralisme madrileny, no dubten que si no haguera afectat polítics i particularment de Madrid no seria notícia, han situat al debat públic la injustícia i ineficiència de les ajudes públiques.
L’estudi «España 2050», del Gobierno de España per a la Reconstrucció i Resiliència, després de la covid-19, destaca que les polítiques de protecció social en conjunt -ara mateix- són l’oposat a redistribuir. El 20% més ric percep el 30% de les ajudes mentre que el 20% més empobrit només un 12%.
També cal assenyalar la perversitat de moltes ajudes que serveixen principalment per a transferir més capital de les famílies treballadores a les multinacionals, com hem vist amb la subvenció de 20 cèntims a la gasolina, que va suposar uns guanys extraordinaris de 700 milions. O propostes com el bo social del candidat del PSPV a la presidència per a ajudar a combatre la inflació amb 30 euros. Diners públics, és a dir, pagats per totes les famílies valencianes directament a les grans distribuïdores, amb guanys anuals de 720 milions com Mercadona, perquè les famílies empobrides puguen comprar més barat 200 productes bàsics… Per cert, al nostre país, tenim una eina unificada de lluita contra l’empobriment com és la renda valenciana d’inclusió, molt més senzill seria posar-li més pasta o ampliar la seua cobertura, però dona menys fotos.
Al mateix temps, després de l’anunci de l’ERO de FORD, empresa amb forta inversió pública a fons perdut, ha obert també el debat sobre la necessitat de vincular les ajudes almenys al manteniment de l’ocupació i caminar cap a la democratització de l’economia participant dels guanys i de les accions.
En un context on l’1% de la població acumula el 63% de la riquesa creada des del 2020, com denuncia Oxfam, les esquerres podem afrontar aquest debat per dos camins: la renda bàsica universal o llevar les ajudes als discapacitats rics.
Si caiem en el parany de confrontar entre les famílies nombroses riques i empobrides no dubten que després obligarà també a confrontar entre les persones amb diversitat funcional, en situació de dependència o supervivents de violència masclista riques i empobrides. I finalment vindrà allò de, com utilitzes la sanitat pública si pots pagar-te una clínica privada? O cobrar una pensió pública si pots pagar-te’n una? I peim!! Haurem contribuït a desfer la societat de benestar mediterrània per a submergir-nos al model nord-americà.
En un context d’acumulació de riquesa i patrimoni en unes poques mans, com mai havíem vist, hem de defensar apostar obertament per un igualitarisme i ecosocialisme participatiu que predistribuïsca universalment amb mesures com la renda bàsica, universalització dels serveis públics o herència per a totes i que aposte fortament per la justícia fiscal sobre les rendes del capital.
Aprofitem la polèmica per a capgirar el sistema d’ajudes i recordar que no són les persones empobrides ni migrants les que viuen de l’Estat sinó les grans fortunes. Aprofitem el debat perquè el capitalisme no supose socialitzar pèrdues i privatitzar guanys. Posem-nos, guanyem el debat, treballem la solidaritat perquè el patrimoni i el poder circule i ens arribe a totes.
