Tots els habitants del País Valencià, tinguem la llengua materna que tinguem, habitem una Comunitat amb dos llengües oficials. Per tant, hauríem de conèixer-les i poder entendre-les i usar-les amb cívica normalitat. Però això només sembla concernir a una part de nosaltres: els valencianoparlants. I la societat tota?…
La realitat és que a casa nostra hi ha una llengua enfortida, el castellà, i una altra afeblida per segles d’història, per polítiques adverses i, ara, per corrents socials ultraconservadors i uniformadores, que consideren tot allò minoritari i minoritzat prescindible. En lloc d’optar pel coneixement de la llengua pròpia i, no ho oblidem, llengua amb segles de bona literatura al darrere, ens aboquen a la seua extinció i substitució per una altra més estesa, més pragmàtica, diuen, oblidant que també es troba contaminada d’anglicismes, en un procés d’extinció lingüística en pro de l’anglés, en bucle, que afecta a tot el planeta.
Els atacs al valencià són constants, per acció o per omissió, des del conservadorisme, però no només. La majoria dels mitjans de comunicació, i alguns partits polítics, utilitzen la necessitat de coneixement social del valencià –o siga, el requisit demanat als treballadors públics- com una mena de bumerang, fent passar la víctima com a botxí, amb el mantra de la llibertat individual (que ningú qüestiona, per cert) i al·legant la «poca utililitat» de saber valencià, o la «utilitat» de llengües com el castellà o l’anglès (qui ho discutiria?), com si ser bilingüe en les llengües de la terra no fora, en realitat -i com demostra la neurociència-, un trampolí cap a un major coneixement de tercers idiomes i un avantatge personal i social inqüestionable.
L’ensenyament, tot ell, no només el de les llengües, és una tasca comuna de tota la societat; és, per tant, responsabilitat de les diferents administracions –central, autonòmiques i locals-, com ho és, a un altre nivell, disposar de sanitat, seguretat o bones comunicacions. Facilitar l’accés al coneixement del valencià –a la competència lingüística- i promoure el seu ús en tots els àmbits, especialment als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, i a la vida pública en general, lluny de ser un tema controvertit, hauria de ser un tret distintiu d’una societat culturalment fèrtil, orgullosa d’allò seu, que aposta per la riquesa de la diversitat, que al capdavall ens fa més savis i, sens dubte, millors persones.
Tot el que hem exposat em semblen obvietats. Coses clares. El discurs de l’utilitarisme i la llibertat individual contra el valencià res no té a vore amb l’empresa col·lectiva que reclama un «especial respecte i protecció» a les llengües de l’Estat -article 3 de la Constitució vigent-. Si acceptem que tot patrimoni és assumpte de tots, hauríem de pensar en les millors estratègies per fer realitat el manament legal derivat no sols de la Constitució, també de l’Estatut d’Autonomia, i la Llei dÚs i Ensenyament, i, és clar, del sentit comú i la dignitat com a poble dipositari d’una llengua mil·lenària. I no oblidem que la cura, l’enfortiment i la projecció de la llengua pròpia és també el desig de gran part dels valencians. I ací és on entren els polítics, els gestors temporals dels anhels socials.
L’exempció d’aprendre valencià a les comarques no valencianoparlants em sembla una errada grossa, que cap dels polítics que ens han governat ha pogut o volgut esmenar o corregir. Els habitants d’aquestes comarques són tan valencians com la resta. Per tant, tenen les mateixes necessitats i desitjos quan arriben a la universitat o aspiren a un determinat lloc de treball… Però estan limitats per la manca de coneixements i per la dificultat i cost d’aprendre fora del sistema educatiu. Per què s’han aigualit les línies en valencià? Per què es manté l’exempció?… Per electoralisme? O per manca de visió de futur a mitjà i llarg termini? O per por a titulars sensacionalistes de determinada premsa?…
I ara es plantegen concedir un nivell de competència C1 –els més elevats segons la qualificació de la Unió Europea-, si s’obté un notable repelat al batxiller, cosa que no es fa ni es faria mai de la vida amb l’anglès, veritat?… Però no oblidem que dels grans polítics recordarem la seua gosadia i les mesures que deixen petjada positiva en tota la societat, i mai la inacció i l’abandó o el menyspreu. De la petjada negativa, del cafè per a tots, no ens rescabalarem mai, senyors del govern Botànic! Anys d’esforços anteriors no haurien d’anar-se’n per la pica. Encara estan a temps de rectificar.
