El País Valencià, des de fa massa temps, ha sigut el lloc on experimentar les diverses formes de privatitzar els serveis públics. I no ha tingut un resultat certament reeixit aquest experiment, tant per la qualitat dels serveis públics privatitzats, com pel que fa a la sagnia econòmica que ha engreixat certes butxaques a costa dels pressupostos de la Generalitat, impedint, a més a més, que aquests recursos econòmics s’apliquen directament als serveis públics i produint una desinversió en els recursos propis de la Generalitat.
Aquesta anòmala gestió extractiva de la cosa pública encara persisteix en l’àmbit sanitari, en reversió afortunadament. Però els fons extractors es reinventen i busquen noves formes per parasitar i aconseguir nous recursos econòmics públics per tal de continuar la sagnia. En aquest cas a través de la dependència que, en una societat cada vegada més envellida, necessita recursos que puguen garantir les cures a persones que, a causa de la seva situació personal, no poden tenir una autonomia personal adient.
Aquesta situació de dependència ha sigut regulada a bastament en diverses lleis per garantir l’atenció immediata; com la Llei 5/ 1997, de 25 de juny de la Generalitat Valenciana que regula els serveis socials en la Comunitat Valenciana que assumeix la competència exclusiva en matèria d’assistència social i deixa als ajuntaments «l’elaboració, gestió i desenvolupament dels plans i programes de serveis socials».
En la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència; es defineix el Servei d’Atenció a Domicili (SAD), com el conjunt d’actuacions dutes a terme en el domicili de les persones en situació de dependència amb la finalitat d’atendre les seues necessitats de la vida diària.
El SAD al País Valencià manca d’una regulació autonòmica especifica i són les corporacions locals les que han procedit a la seua regulació en el seu respectiu àmbit.
Atenent que cada vegada són més nombroses les persones usuàries, les corporacions locals opten per la via d’externalitzar aquest servei i adjudicar-lo a empreses o entitats acreditades per a aquesta funció. Cal fer esment que el País Valencià, comparant amb altres comunitats autònomes, és de les que més recursos econòmics ha esmerçat al capítol de dependència originant un atractiu per les empreses subministradores de serveis domiciliaris. No debades són centenars d’aquestes empreses les que actuen al País Valencià, moltes d’aquestes, filials de grups dedicats a la construcció com Clece (ACS), Obrascón Huarte (OHL), EULEN, inversors internacionals (DOMUS VI) i empreses diverses amb activitat hotelera. Per descomptat, en cap moment es demana a les empreses que demostren experiència en l’àmbit de la dependència i de les cures a persones en situació de vulnerabilitat.
Un altre aspecte important a considerar és el seguiment d’aquesta atenció domiciliaria que ha de realitzar el personal de serveis socials de les corporacions locals, al qual estan obligats. És una situació complexa i cal anar a pams. El treball de les auxiliars de servei domiciliari, les professionals que duen a terme les cures als usuaris dependents, no el fan en llocs uniformes com pot ser un hospital o centre de salut, on els espais tenen un disseny adient a les necessitats.
Per raons òbvies, cada domicili és diferent i les professionals han d’adaptar-se per fer unes cures òptimes a uns usuaris vulnerables amb diversitat de malalties i discapacitats. I aquest aspecte és el més important: en quines condicions es fan les cures domiciliàries d’un servei bàsic com aquest i practicat a persones amb elevat nivell de fragilitat?
Un altre punt igualment important és la repercussió d’aquest treball en el personal auxiliar de servei domiciliari. Físicament, el seu treball comporta seqüeles per accidents derivats del mateix treball o infeccions sobrevingudes per manca d’informació clínica dels usuaris o estats d’estrés per les condicions en què es desenvolupa el treball. I si és el cas d’haver de recórrer a una baixa laboral per qualsevol malaltia que moltes vegades està vinculada a l’actuació laboral, doncs aquestes professionals han d’incorporar-se precoçment al treball (amb el risc físic consegüent) perquè les reduccions salarials són inassumibles.
Tot açò ens mostra un col·lectiu precaritzat i altament feminitzat, que treballa en un sector tan rellevant i bàsic com són les cures en personal dependent. Així, podríem definir aquesta situació com la conseqüència d’una manca de regulació del sector que atorga als ajuntaments «l’elaboració, gestió i desenvolupament dels plans i programes de serveis socials». I justament en aquesta falta de regulació rau l’origen pel qual aquest servei bàsic es realitze mitjançant externalització o privatització i no la prestació directa per l’administració pública.
Aquesta externalització per part dels ajuntaments i l’augment de recursos econòmics a la dependència en els últims anys en el País Valencià, ha motivat l’aparició de nombroses empreses al caliu de l’atracció econòmica.
Per entendre com s’ha fet rendible aquesta activitat externalitzada cal començar per definir com està organitzat aquest servei bàsic de cures a persones dependents.
En primer lloc, per cada usuari/ària la Generalitat aporta una quantitat mensual en funció del grau de dependència que oscil·la entre 300 i 833 euros per persona, diners que van a l’empresa subministradora dels serveis domiciliaris. Les auxiliars, que són les que fan l’atenció al domicili, reben entre 140 i 360 euros per persona dependent i la diferència resta a l’empresa. Això suposa que vora un 45% de la quantitat que aporta la Generalitat per persona dependent va a parar a l’empresa, quantitat excessiva com a guany empresarial i que repercuteix en el servei prestat clarament.
D’una altra banda, les treballadores tenen un conveni laboral que els permetria guanyar un salari d’aproximadament 1.218 euros mensuals si estigueren contractades directament per l’administració pública, en aquest cas l’ajuntament. Però per tractar-se d’un servei externalitzat el salari és aproximadament de 700 euros al mes en funció de les persones assignades i del temps dedicat, atés que vora un 95% de personal té jornada parcial amb reduccions horàries. És molt difícil tenir un contracte indefinit.
Per completar el treball precaritzat d’aquest sector bàsic, cal afegir que el desplaçament als domicilis no es comptabilitza com a horari laboral i el problema resta resolt reduint el temps de tractament a la persona dependent de 60 a 45 minuts. Una solució magistral i rendible atés que tampoc se’ls abona el desplaçament que per conveni laboral els correspon; negoci rodó!
