Diumenge 12 de març de 2017. Plou des de fa unes hores. Sembla que continuarà fins dimarts inclòs. Han suspès la mascletà de demà i s’han aturat les plantades de falles. Una treva que agraïm els qui no som entusiastes dels excessos fallers. L’any 1963, el nou de març, un ninot de cartó que s’assemblava a Joan Fuster fou cremat a l’aleshores plaça del Caudillo de València. La premsa de l’època va calfar els ànims contra l’escriptor de Sueca per haver publicat Nosaltres, els valencians. El mateix Fuster, amb la ironia que tan bé sabia administrar, va lamentar no haver pogut acudir a «l’acte de fe» per estar de viatge. Falles, franquisme, intolerància, Inquisició, feren molt bona lliga durant més de quaranta anys, pràcticament fins despús-ahir. La violència que es va desfermar durant la Transició, el creixement de la irracionalitat, la xenofòbia i el patrioterisme filofeixista regional alimentaren l’anticatalanisme, feren créixer aquell partit de lloances a lo nostre i la incultura, Unió Valenciana, i prepararen el camí al triomf, durant dècades, del PP i el seu marc d’interpretació de la realitat valenciana; un relat ben regat amb diners negres, clienteles, bufonades, supèrbia, grandiositat i molta bombolla i borumballa. El món faller, reconfigurat i alimentat durant la llarga nit del franquisme, hi va jugar un paper important en la liquidació d’una perspectiva més digna per als valencians. Tot i que van de reculada, encara no han desaparegut del tot i, potser, encara faran mal. Com a símptoma, enguany no hi haurà celebració oficial dels 25 anys del traspàs de Joan Fuster. Els polítics de l’esquerra encara tenen por de l’anticatalanisme, encara fugen que els assenyalen amb l’estigma i encara es deixen marcar l’agenda pel diari Las Provincias.
Nit de la Cremà de 2017. Escric mentre a fora esclaten els castells de foc, cremen les falles i posen l’himne detestable que usen contra els qui no practiquem la seua religió fallera infestada de tics feixistes. Sí, d’acord, les falles són una festa popular, molta gent hi participa amb alegria i s’ho passa molt bé. L’altra meitat fot el camp, escampa el poll. Això no lleva que continue farcida d’individus que aprofiten la festa per a fer-se els importants, manar en els carrers i governar la seua falla. Quan el franquisme la va controlar i els més aprofitats, moniatos i coents es feren els amos de la festa, l’impuls carnavalesc, de crítica àcida i desafiant va desaparèixer. Dels centenars de falles que hi ha, només en unes poques desenes se’n pot trobar aquell esperit i potser n’estic exagerant la quantitat. Tampoc no és la meua festa. Jo no soc de la ciutat de València i, ja sabem, com deia Max Aub, que un és del lloc on ha fet el batxillerat. Les falles m’arribaren ja d’adolescent quan venia amb els amics, des del poble, a veure-les. Ens divertíem, però no m’emocionaven. Ja en la Universitat, vaig conèixer a fons el caràcter feixistitzant de les falles dels anys 70 –curiosa ha sigut la deriva d’aquells que patrocinaren la Falla King-Kong, entre el PP i el reaccionarisme blaver-, el regionalisme espanyolista que destil·laven i que tan bé s’expressa en la lletra de l’himne regional. I que difícil és trobar una falla sense faltes d’ortografia. Doncs això, que no és la meua festa. La primera falla que es va plantar a Algemesí fou als anys setanta, el president era un murcià, pare de l’única amiga de la colla que parlava castellà. Tot molt valencianista i de les tradicions.
