Arriben les falles i tothom es posa nerviós, sobretot els fallers: per fi gaudiran dels dies que han esperat tot l’any! Quatre dies intensos que en realitat en semblen quaranta. Durant aquests dies no pararan de cantar, ballar, desfilar, tirar coets, canviar-se de roba, fer paelles i fregir bunyols, atrafegats amunt i avall, amb tuppers a les mans, camises planxades, mudes, nits sense dormir, alguna febrada o indisposició gàstrica, i afonia segura, però… Tant se val, els fallers poden amb tot i la festa —aquest «espectacle humà fora de sèrie»— fa miracles.
Arriben les falles i el personal embogeix, ensuma la primavera, tot i que encara cueja l’hivern, i rares són unes festes falleres sense pluja, fred i alguna que altra ventada que deixa el món faller amb l’ai al cor. Són migdies assolellats de «mascletà» en samarreta de tirants i nits de foc amb anorac: refredats i angines segures! Amb tot, ja pot caure pedra que per a molts valencians les falles són sagrades. Som un poble de flama i fogueres, ho cremem tot, per a bé i per a mal… «No ho oblidem: la falla, en definitiva, és una foguera», va escriure Joan Fuster en Combustible per a falles.
Tanmateix, per a molts veïns de València —les falles, com insistia Fuster són dels de València, més que dels valencians, tot i que s’hi ha estès molt més enllà i s’han generalitzat—, per al gros dels seus ciutadans que hi continuen treballant, o simplement immersos en la rutina, la cosa ja no és tan divertida: la ciutat esdevé un petit infern sense flames on les flames no arribaran fins al darrer moment, quan tot ja acabe. I no només un infern durant els quatre dies assenyalats, sinó des de molts dies abans, en què la ciutat comença a donar indicis de viure segrestada, bloquejada i abduïda pel lobby faller, àlies «els intocables». Els fallers, millor tenir-los de cara, i això ho saben també els polítics. Ja ho digué Fuster: «Si la falla és un instrument vivaç de crítica, hi ha fallers, en canvi, que no semblen gens disposat a deixar-se criticar i responen de manera destrempada a qualsevol glossa que no siga incondicionalment ditiràmbica».
Així les coses, una setmana abans que comence la Festa en majúscula, València desafia els nervis del més pacients i conformats: s’hi han multiplicat les carpes, les disco-mòbils, els visitants, les xurreries, les parades de bunyols, les terrasses, la lluminària, els decibels, el kitsch s’ha escampat per tots els racons de la ciutat, i aquesta s’ha tornat inviable i invivible. Poques ciutats trobareu a Europa, segurament cap, que s’alcen en peu de guerra per una festa local durant tants dies, «no hi ha dubte que ens trobem amb un tipus d’espectable humà fora de sèrie», com raonava Fuster el 1967 i he apuntat adés. Crec que en això també els valencians ens duem el palmarés.
Les falles, però, no han estat sempre així, el mateix Fuster ho matisa: «Els fallers d’abans de la guerra, segons conten, eren d’un altre estil: tenien més sentit de l’humor. Els d’avui —alguns, en tot cas—, quan els toquen les falles, no en tenen molt. Ho sé per experiència. I naturalment, un faller malhumorat ja no és un faller, és un inquisidor..»
D’altra banda, les falles s’han convertit en un negoci, no per als fallers, sinó per a la indústria del turisme, a més, donen treball a molts sectors lligats i dependents de la festa, ja vam viure el desastre durant la pandèmia, i aquella venerable festa de carrer, amb revetlles a les places i monuments artístics més modestos, que eren les falles (i sòn encara una mica) s’ha desvirtuat. En canvi, hem «superat» aquelles dues dècades nefastes dels setanta i vuitanta, plenes de ninots de dones «mamelludes», brofegades, insults anticatalanistes i fallers vestits de negre, aquells uniformes d’enterraor, acompanyats de bandes de «cornetas y tambores», un horror absolut.
Hi ha gent que fuig de les falles, o que pot fugir-ne, i entre els que fugen, hi ha fugitius de diferent mena: alguns simplement aprofiten per muntar-se unes petites vacances, altres, ixen cames ajudeu-me perquè se’ls fa insuportable el sarau faller i una tercera mena, però potser cada vegada menys, els haters, els que no suporten les falles, per raons estètiques, col·laterals, o el que siga. En canvi, un gran percentatge de la població, fallers o no fallers, joves i no tan joves, viu i reviu la festa any rere any. Ixen de casa o de l’hotel i omplen els carrers, a més de les gentades que desembarquen a ciutat des dels trens de rodalies i les boques del metro.
En el meu cas, nascuda i criada a València, on em situaria al mig de tot plegat? Doncs jo, que també he sigut fallera, diré que no sempre he viscut la festa amb el mateix entusiasme i que, segons com i quan, he arribat fins i tot a avorrir-la, fugint-ne com de la pesta. Darrerament, però, me la mire amb certa nostàlgia, potser d’aquells anys en què ho donava tot per les falles.
Em van fer fallera en complir un any, i com que des dels vuit mesos ja caminava, aquelles primeres falles vaig poder desfilar per les cercaviles sense carret. Era tan menuda que no em podien pentinar amb monyos, em col·locaven un llacet al cap i apa! Ben aviat, però, començarien a posar-me els monyos, les pintes i la mantellina, i a mi —confesse— m’encisava anar vestida de fallera —en aquella època, anys setanta, no en dèiem de valenciana—. M’agradava tant, que de vegades no em volia traure el vestit fins ben entrada la nit, i el dia de la cremà em deixava part el pentinat, el recollit de darrere, fins al darrer moment i amb una trenca de color blau i la banda de fallera creuada per sobre, anava amunt i avall agafada de la mà d’altres xiquets fallers. I els xics i xiques majors ens feien barrets amb paper de periòdic i eixíem a desfilar i a cantar amb els barrets posats. Mon pare, que també era faller, i que fou delegat de la comissió infantil durant molts anys, organitzava uns berenars boníssims amb unes cucanyes ben divertides, curses de sacs i d’altres amb els peus lligats amb premis inclosos, on de tant en tant guanyàvem la meua germana i jo, i clar, el miraven de reüll. Un dia, un xiquet es va trencar la cella amb un tros del perol de fang que li va botar directe al front, després d’haver-li pegat una bastonada amb totes les seues forces. Encara recorde el raig de sang i mon pare blanc com la cera. Sort que es va quedar en uns quants punts i poc més.
El dia més dur i sacrificat de les falles, però també el més lluït, era l’ofrena a la Mare de Déu. D’una banda, era el dia més esperat, anàvem totes impecables, amb mantellina i ram de flors, i d’altra, suposava un suplici perquè podíem trigar dues o tres hores en arribar del carrer de Bailén a la Plaça de la Mare de Déu. I després, la tornada! Un any, seria encara molt menuda, em vaig adormir mentre desfilàvem, i entre cabotada i cabotada, aní decapitant el ram de flors, que va arribar a la plaça amb dos clavells mig orfes. L’altre episodi divertit el protagonitzà la meua germana. Com que li feien mal les sabates de taló —ben mirat la indumentària fallera era, i és, una tortura— caminava tota l’ofrena amb les sabatilles esportives blanques «Paredes» de velcro que compràvem a la sabateria del barri o al mercadet de Jerusalem. Ma mare —que seguia de prop l’ofrena amb la intendència a la bossa (aigua, galetes, rosquilletes, xocolatines, mocadors…)— hi duia les sabates blanques de taló preparades per a l’ocasió i, just abans d’arribar davant la Seu, li canviava les «Paredes» per les sabates de Ventafocs. La meua germana, no molt conforme, aguantava estoicament aquells cinc minuts de suplici, i la mare contenta!
I en aquell ambient faller vaig anar creixent i canviant de vestit, mentre els meus els heretava la meua germana, qui —ja haureu imaginat— odiava vestir-se de fallera. I com que no lluïa mai arracades i se li havien tancat els forats, duia les arracades de valenciana enganxades amb dues gomes darrere de les orelles. I així anàvem sumant anys de fallera. Ella, mig fastiguejada, i jo, entusiasmada, presentant-me en estiu a la selecció per a formar part de la Cort d’Honor de la fallera major de València. Ingènua de mi! Per a això calien calés i influències i la meua família no tenia ni una cosa ni l’altra. Però a mi tant em feia! Era una ocasió més per a vestir-me de fallera, i en ple juliol, suar i lluir-me.
Anys més tard, quan començava a despertar a l’adolescència, les falles prengueren to de nocturnitat: balls de discoteca al casal faller, un soterrani amb tota mena de riscos que avui seria inimaginable, tirar petards als carrers, festejar amb els xics de torn, jugar a la botella… les coses típiques que es feien als tretze i catorze anys. I per descomptat, em continuava agradant vestir-me de fallera, m’emocionava desfilar en l’ofrena, escoltar les mascletaes, la música de la banda, i ensumar la pólvora, tots els tòpics que pugueu imaginar.
Però llavors va passar alguna cosa. Tota la família érem fallers de la falla Ferroviària, als carrers de Bailén i de Xàtiva. I en aquells anys, ja endinsats en la dècada dels vuitanta, un cert tipus de nous rics i de gent molt de dretes havia entrat de ple en el món de les falles, les havien fetes seues i es van encarregar de tensar la corda i polaritzar. Es va potenciar i deformar «la prodigiosa vocació de tòpics que anima una vasta zona de la nostra societat […] però les falles no són un tòpic. Són una realitat, realitat palpitant i brusca de poble». En el passat les falles havien estat una festa popular, rebutjades i menyspreades per les classes més benestants, com explica Fuster, abans de la guerra «la fisonomia de la ciutat tenia un clima petit burgés, menestral, popular, d’acusada insistència. Aquest clima era el propi de les falles, per tradició i fins i tot per consubstancialitat. I continua sent-ho. Però el desfasament s’ha produït». Això ho escrivia Fuster en el 67. Tanmateix, en plena batalla de València i durant els anys de blaverisme més furibund, la dreta autòctona local i la classe benestant més conservadora valenciana havia entès que les falles eren un territori «verge» on acampar i escampar la seua ideologia espanyolista recalcitrant, enverinada d’un anticalanisme barroer, salvatge.
En complir catorze anys i arribar a l’institut, en aquell context que jo observava encuriosida i un poc perplexa, alguna cosa no em quadrava… I fou quan vaig descobrir que els valencians teníem una llengua pròpia culta i literària, una cultura i unes tradicions de les quals no es parlava mai en els ambients fallers, és més, s’ignorava i sovint es bescantava… Allò continuava sense quadrar-me. Vaig estar així, si fa no fa, un any, i en complir els quinze vaig decidir deixar de ser fallera. A la meua germana, no cal dir-ho, li vaig fer un favor immens, no per la consciència política o lingüística que ella pogués tenir, que no en tenia encara cap perquè era quasi tres anys més jove que jo, sinó perquè per a ella aquella parafernàlia fallera havia estat sempre tortuosa.
I així és com em vaig allunyar del món faller, just quan començava a descobrir alguns noms, entre ells el d’aquell senyor que escrigué Combustible per a falles, un llibre que vaig llegir anys més tard, i ara rellegisc amb goig, i que em va ajudar a entendre molts aspectes del caràcter i la mentalitat dels valencians, i no precisament des de l’acritud, sinó des de la ironia fina i el sentit crític i pràctic de la vida. Des de l’observació i la perplexitat. I així, fins avui…
