Aquest és l’origen de les manifestacions de cada 10 de març, a les escoles de l’institut Jordi Joan d’Alacant, per donar suport al poble tibetà.
Cada 10 de març, l’escriptor francés Sylvain Tesson exhibeix la bandera del Tibet en algun indret simbòlic de París. Fou el dia en què s’inicià la rebel·lió dels tibetans l’any 1959 i que portà el Dalai Lama a l’exili. Va fugir disfressat fins haver creuat la frontera del Nepal i la de l’Índia. L’escriptor viatger, amant de les cultures més remotes i de la pau que emana del país dels lames, ho recorda d’aquesta manera. Amb aquest gest reivindica el dret a la llibertat del poble tibetà i de tots els pobles oprimits.
En llegir aquesta notícia se m’activà la memòria. Als quasi seixanta anys, pensar en la joventut no és cap raresa. Recordem més coses del passat que d’allò que acabem de fer. Parle de la primera joventut, la dels setze, disset anys. Tot just jo havia acabat el batxillerat i encetava l’inici a la Facultat de Lletres quan van vindre les lectures, els contactes amb militants clandestins, la premsa ciclostilada… Eren els anys de la Transició. I amb ells va arribar el flirteig polític.
Vinc d’una família que exaltava el franquisme, perquè ens havia salvat del perill més execrable de tots: el comunisme. El règim i el Caudillo eren fenòmens extraordinaris; el Nostre Senyor ens els havia enviat per salvar España. El llenguatge, amb adjectius altisonants, no era gens ponderat, ni admetia rèpliques; era, eucarístic i sumptuós, de superlatius i d’absoluts.
En aquell moment, al país es covava una revolta, les pintades a les parets insinuaven un altre món. Una realitat amagada que feia pensar que oferiria un sabor nou, intens, prometedor. Un univers volia estrenar-se, de la mateixa manera que s’estrena un vestit. L’altre vestit, el conegut, el de sempre, en canvi, tenia molsa i rovell. Era polsós, decrèpit. Feia olor de naftalina.
Religiosament, com tants de la meua generació, em vaig llançar als braços del marxisme. Talment la família vivia la gesta de Franco, evocada sempre en termes pastorals i bíblics. D’una idolatria a una altra, només hi ha una passa. El comunisme, per a tota una generació, era alliberament, era justícia, era la clau que obria el pany de tota opressió. En certa forma, ho explicava quasi tot. Fins ara, les idees havien servit per interpretar el món, ara, a més, servirien per canviar-lo. No sabia avenir-me de l’atreviment que contenia l’aposta.
En la cèl·lula maoista on vaig començar la militància, amb companys de l’institut Jordi Joan, tenia una instructora, de paraula vehement, amb un encant molt peculiar. Era xata, amb ulleres redonetes fent joc amb els ulls enxinats, que li donaven un suport innegable a la doctrina maoista que professava. Amb una explicativa admirable, parlava com una professora saberuda. De fet el seu llenguatge, d’un rigor refrescant, era el que 70 mostrava més novetat; desprenia, també, optimisme, alegria. Era un escenari auroral. Hom parlava de lluita de classes, de vicis petits burgesos, de plusvàlua, d’infraestructura i superestructura, d’alienació… La sorpresa vindria el dia que la companya de cèl·lula es vantà de no haver llegit mai cap llibre. Ostres! I com parlava així de bé? Del marxisme, n’havia aprés una vulgata per la via oral. Sempre hi ha hagut prestidigitadors i prestidigitadores. Ella –no hi cap dubte– n’era una.
De tots els marxismes llavors en voga: el trotskista, l’estalinista, l’eurocomunisme, el marxista-leninista, l’autogestionari…, el maoista tenia un aire de lluita a favor de la terra. La Revolució Cultural va traslladar milers, milions de xinesos de les urbs al camp. Es tractava d’una reeducació: corregir la deformació burgesa. Com que jo venia del camp, aquella idea de portar gent de la ciutat als bancals, arromangant-se les mànigues i posant-se en contacte amb els guarets, els femers o les tomaqueres, em semblava extraordinària. Prou d’aquella gent que trobava prehistòrica una gerra d’oli, que no sabia destriar una taula de remolatxa, d’una de lletugues o que mai no havia olorat el fem. La lluita de classes ací tenia un pessic de sal, i era també i, sobretot, venjança de classes.
El que no sabia (i si ho hagués sabut potser no m’hagués importat massa llavors) és que la Revolució Cultural de Mao, que havia ocupat militarment el Tibet, va destrossar més de deu mil monestirs. En una guerra contra el que considerava vestigis d’un passat feudal, en lluita contra un règim que qualificava de teocràtic (amb la paradoxa que el budisme és una espiritualitat sense Déu). Fet i fet, Mao i els seus van intentar esborrar el budisme en totes les seues manifestacions. La qual cosa vol dir destruir la saba d’una societat construïda mitjançant el dharma i el nirvana, els mantres i els mandales, el karma… Quin furor pot alimentar aquesta dèria destructiva? A què trau cap aquest anhel per acabar amb una saviesa ancestral portadora de pau i d’assossec?
Passat el temps, vaig abandonar el marxisme, que sempre m’havia semblat limitat a l’hora de donar compte d’allò essencial de la vida humana. La filosofia de Marx té idees molt potents: la lluita de classes, l’alienació, la praxi… però, i la vida quotidiana? Quines armes ofereix per explicar els conflictes personals i sentimentals: el contingut dels nostres somnis?, el dolor?, la culpa?, el desig?, la por?, les crisis amoroses?, les desavinences generacionals?, l’angoixa existencial?, les gelosies?…
La meua experiència de vida necessitava de paraules que el marxisme no tenia, ni buscava. Només el cultiu personal, impulsat per una necessitat de saber, fa que un atenga la vida. I la visca plenament. Per a mi, l’escola va ser la lectura; els llibres, els mestres. Amb les ficcions, vaig aprendre cada dia a viure una mica millor. Desprenien una comprensió d’allò humà a la qual no es pot accedir de cap altra manera. Més tard vindrien altres llibres, els de la família de Montaigne, per exemple, que són els que més m’omplen el pap a hores d’ara.
La recerca de raons profundes em va fer avançar en una direcció marcada per interrogants. La forma amb què ens relacionem amb la nostra vida: naixement, malaltia, envelliment i mort exigeix un capteniment autèntic d’estar al món. La meua inquietud vital em va acostar a textos del budisme. Aquest no era només un saber teòric, sinó una proposta. El budisme no és quelcom a creure, sinó quelcom a experimentar. Un mètode perquè un investigue l’existència. Vaig arribar a pensar que renaixia, que la meua vida començava de veritat. (En determinants dies, encara ho pense.)
I ací em trobe a hores d’ara: seguint les pràctiques i les lectures, esperançat perquè puguen aportar-me una mica de llum a la vida. I serenitat i pau. He arribat a pensar que, amb entrenament, podem assolir una vida intensa i agradable. El progrés espiritual ens pot portar a veure la realitat d’una manera adient –els budistes diuen il·luminada. El fet cert és que en percebre allò positiu de l’existència, més bella i lluminosa ens sembla. Com va dir un lama, en considerar els regals de la vida, més ens hi arriben.
La Revolució Cultural de Mao s’acarnissà amb el saber ancestral de l’altiplà d’Àsia, les muntanyes més altes del món, on havia anat brollant al llarg dels segles. El que de jove havia celebrat i beneït i havia defensat enèrgicament, passat el temps se’m revelà un monstre funest. Una malvestat absoluta. Una barbàrie!
Què puc fer ara per reparar aquell pecat de joventut? Com expiar el meu error? Qui m’ho pot dir? Mentre ho pense, m’agradaria creure’m capaç d’agafar la bandera del Tibet i pujar cada 10 de març a algun edifici ben alt de la ciutat d’Alacant i denunciar l’opressió del poble de l’Himàlaia.
Algú m’hi vol acompanyar?
Enric Balaguer, El llibreter Mendel i altres relats, Neopàtria, Alzira, 2022. P.70-74.
