Com la poca gent a qui encara li agrada llegir només està interessada en novel·letes (novel·lasses no tant: això és una altra lliga), s’està perdent coses fonamentals. Els llibres, per exemple, de Ferran Sáez Mateu, un dels grans assagistes actuals en llengua catalana.
A Ferran fa molts anys que el conec. I el llig amb plaer. És filòsof de formació però, lluny de la il·legibilitat tradicional del seu gremi, ha trobat en l’assaig el vehicle més dúctil, tot seguint la lliçó de Montaigne. Després d’obres destacables en aquest sentit –on destacaria Estranya forma de vida i La vida aèria– ara torna amb un llibre d’evocacions d’infància i joventut, Acaçar la boira (editorial Pòrtic).
En pàgines anteriors ja s’havia referit al seu origen dins el «Salvatge Oest»: la Granja d’Escarp (el Segrià), a la frontera lleidatana amb l’Aragó. Ara, però, la seua mirada escèptica i sense ni gota de sentimentalisme s’hi deté particularment. Eren els anys 70, en una zona agrícola i minera allunyada de tot centre de poder i transcendència. Una generació sencera es disposava a passar «del carlisme a Village People», segons les seues paraules.
Fa anys va dedicar les següents paraules al meu llibre Història d’Amèrica: «Joan Garí converteix un país en un estat d’ànim». Crec que aquesta frase podria definir ara ben bé la seua pròpia pulsió memorialística. Tots dos, per cert, compartírem com a editor (jo amb Història d’Amèrica; ell amb Estranya forma de vida) el bo de Quim Torra, que ara viu un exili interior molt honorable a Girona.
Ferran i jo som de la mateixa generació. Ell és del 64 i jo del 65. Baby boomers estrictes, doncs. Amb l’edat suficient per recordar perfectament (jo amb deu anys, ell amb onze) l’aparició d’Uri Geller al programa Directísimo de TVE. La cullera que s’hi corbava sota la mirada impertèrrita del bigotàs de José María íñigo equivalia al canvi de civilització que la nostra generació es disposava a mamprendre. En endavant, seríem els encarregats de protagonitzar i/o presenciar els canvis ideològics més substancials d’Occident (la caiguda del comunisme, l’aparició d’internet, la globalització…) i d’amenaçar amb esfondrament del carro atrotinat de les pensions públiques de l’Estat espanyol.
De què va, doncs, Acaçar la boira? D’un infant lleidatà que escolta Ràdio Moscou i un dia descobreix, en una llibreria, títols decisius d’autors com Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster. Aquestes, però, són unes memòries pudoroses, escrites fins i tot en primera persona del plural. Sáez s’hi pregunta quines són les bases que van formar l’adult que després seria. L’homenàs que acudiria a Barcelona, es desfaria del dialecte, triomfaria professionalment i, un dia, descobriria que no havia deixat mai d’interrogar els falciots del cel i altres imponderables meteorològics. I què en aquelles preguntes sense resposta hi ha el secret de la seua personalitat més autèntica.
Per a aquesta perquisició, Ferran Sáez s’hi ajuda d’un alter ego molt particular. Manté un diàleg amb una versió més rudimentària d’ell mateix. El F.S. que podria haver sigut de no haver-se deixat conquistar per l’esperit de l’assaig montaignenc i haguera substituït l’estudi de l’esperanto per la pràctica de l’idioma universal de la ironia.
El que demostra el seu llibre, literàriament, és que la gent està totalment enganyada. No importa gens el tema d’una obra. L’únic que compta és la manera de contar les coses. En les seues paraules:
«Més enllà de l’estil hi ha ben poca cosa: la importància dels fets narrats és molt i molt relativa, en la mesura que tot és sempre igual, si fa no fa. Uns que s’enamoren, aquells altres que es desenamoren, una guerra, un naufragi, una tarda a la platja, un matí plujós, l’avi que es mor…»
Sí, amics. «Tret de l’estil, tot és mentida». Però no deixeu que Ferran Sáez us talle la digestió. Torneu a les vostres novel·letes i ací pau i allà glòria.
