«Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!»
Potser no caldria escriure aquest article. Potser en escoltar aquesta cançó del gran Ovidi ja en tindríem prou i ja estaria tot dit.
I és que hi ha gent que ha trobat la forma de fer rendible econòmicament això del periodisme. Mentre la majoria malvivim i plorem per unes condicions laborals impossibles, altres han trobat la solució, encara que siga a costa de renunciar al que habitualment s’entén per periodisme. O potser el seu és el veritable periodisme tradicional, no sé, un té cada volta menys certeses.
La fórmula és senzilla i ja l’assenyalava la cançó de l’Ovidi fa 50 anys: dir a tot «Sí senyor». Proveu, i veureu com és de funcional al periodisme: Amancio Ortega explota treball infantil a Brasil? «Sí senyor!» Juan Roig importa taronges de Sud-àfrica en plena temporada valenciana? «Re-sí senyor!» Ferrovial marxa d’Espanya després de facturar milers de milions en obra pública per estalviar-se imposicions als dividends? «Recontra-sí senyor!»
Pensàveu que això de Ferrovial és impossible de defensar i més aviat caldria fer una excepció per salvar el prestigi i mantenir certa credibilitat davant dels lectors? Aguanta’m el cubata, va dir el cap d’opinió d’El Espanyol, que es va va marcar aquest editorial on la culpa de la marxa de l’empresa no era la cobdícia dels propietaris sinó de… Podemos! Enlloc de convertir-se aquest moviment empresarial en la demostració fàctica que el partit morat l’encertava quan parlava de «capitalistes despietats», es canvia la causa per la conseqüència i… tatxan!! El senyoret tenia raó. Perquè sí, perquè «Visca el senyor! A les ordres, senyor!»
Perquè es veu, i agafeu-vos que aquesta és forta, que l’Espanya que fa quatre dies era una «democràcia sòlida i un estat potent» que havia de «derrotar el separatisme», hui és un estat on no hi ha «un marc jurídic estable». Avui diem una cosa i l’endemà la contrària. Nosaltres sempre «a les ordres, senyor!»
I així es com arriben a final de mes i paguen les nòmines i les seues altres cosetes bona part dels mitjans de comunicació –a banda, clar, de la publicitat institucional, que els liberals sempre han estat en contra de pagar impostos, però no de cobrar diners públics.
I no penseu que això són només decisions empresarials, també ho són personals. Conten els fantasmes de les redaccions que el xic eixe de l’editorial d’El Espanyol, en un moment era un jove periodista intel·ligent i despert. Tan intel·ligent i despert que de seguida va veure quina era la millor –i potser única- via de viure i prosperar en això del periodisme i els mitjans. I amb alegre resolució, cap allí va anar, encara que pel camí calguera sacrificar allò del periodisme. O no, o potser només s’ha limitat a fer el periodisme de tota la vida.
«Està content, senyor? Puc marxar, ja, senyor? Gràcies, senyor!»
