Entrem en el mes de març, un mes incòmode, diuen uns, o uns altres creuen que és simplement un mes de transició, en què no sabem si eixim del fred o és que estem en el bon temps: «Març marcer, carasser i ventoler». La gent vol pensar que estem, si més no, en el començament del nou any climàtic i que s’obrin noves expectatives «Per març la sargantana treu el cap», o «Pel març corre el diable per totes parts». Mes de Quaresma però també de «falles folles fetes foc», mes en què es destapen nombroses iniciatives: es desempolsa la bicicleta, es compren espardenyes noves, apareixen les gorres i els barrets… En l’Antiguitat era el mes de reinici de les guerres, després de la parada bèl·lica que imposava el fort i penós hivern. Era, no cal dir-ho, el mes dedicat al déu Mart, el maleït déu de la Guerra, de qui este mes pren nom.
El déu Mart que en un principi, veges per on, tenia funcions agrícoles, tanmateix va acabar dedicant-se en exclusiva als assumptes de la guerra. Es va requalificar o reciclar. S’entén que, a mesura que creixia la col·lectivitat, anaven sobrant joves per a la terra i l’agricultura, cosa que li venia d’allò més bé a Mart per buscar-los nova ocupació: la guerra, l’allistament. I, en eixe menester, Mart no tenia competència. S’ajudava de dos dels seus fills bessons, Terror i Temor, els quals tenien la seua germana menuda, Harmonia, tancada en una cambra obscura perquè no els destorbara. Temor intimidava i predisposava tothom per a la lluita, mentre que Terror tractava d’infondre en els rivals pànic, angoixa o paràlisi, arts graciosament regalades pels bessons a la posteritat.
El geni guerrer de Mart (pare de Romulus i Remus) correria per les venes dels romans, a diferència de l’enginy en els grecs, els quals van creure millor dedicar-se al cultiu de l’esperit, com a bons filòsofs, matemàtics, escultors o artistes, i no ressaltar per les armes com els romans, conqueridors de tot el món conegut en aquells temps.
Però, mira, març és el mes de les celebracions, commemoracions i efemèrides. A les novenes i quaresmes, s’uneixen entre nosaltres les Fires, Firetes i Porrats, com el del Miracle de la Llàgrima a Mutxamel (dia 1), El Palamó (18-19), la Romeria de sant Emigdi a Almoradí (21), o el renomenat Porrat de Torrent del Fenollet, entre Llanera de Ranes i Rotglà, on feien «arca» a pedrades entre si. Però, hui a dia, ens hem renovat i tenim l’«Atzavares Trail» de la Vall de Laguar (4-3-23), Apiarium Trail de Biar (5-3-23), Fira de l’Embotit de Benigembla (5-3-23), Congrés de la Carxofa de la Vega Baixa (4-3-23), Fira Vegana de Gandia (3-3-23), Morella Trufa (Tòfona) Negra (5-3-23), Arenal Blues de Xàbia (17-3-23), Mundial de Pilota a mà d’Alzira (27-3-23); o la Magdalena de Castelló i, com no!, les Falles.
Antigament, s’il·luminaven amb torxes, del llatí FAX, el diminutiu del qual dona FACULA, d’on ve la paraula>faila>falla, amanoses llums que es posaven pertot arreu. Ja al Llibre dels Fets se cita que les tropes del rei en Jaume, en entrar a València, portaven falles per il·luminar-se.
Com s’ha arribat a plantar estos monuments al mig del carrer per a cremar-los?… Un acte festiu i lúdic, este de cremar coses antigues, com allò que mor i, potser, ja renaixerà, allò que se’n va i tornarà renovat. Per això les FALLES són inflexibles amb allò vell, són CRÍTIQUES amb allò caduc, ho cremen tot, allò que no ens agrada i ho hem de renovar.
Les Fogueres d’Alacant (al juny), a diferència de les Falles de València, són EXALTADORES, perquè van ser reinventades (allà pels anys 20 del segle passat) per les institucions, des de dalt, per fomentar el turisme de la ciutat, a les quals continuà sumant-se fervorosament el poble.
Són dies de caliu i alegria, els del març marcer, i de festes, per a disfrutar, menjar i beure, per a riure i descansar. L’insigne comediògraf Bernat i Baldoví ens deia:
«Veig que esta falla no és fluixa/Hi ha bon vi, bona menestra,/Pa blanet i carn de cuixa;/Tot m’agrada, menys eixa bruixa,/Que aguaita allà per la finestra.»
Bé, com és temps de transició este març marcer, sempre estarem en la tesitura de «No posar més llenya al foc», o, al contrari, ves a saber, «Afegir llenya al foc». Perquè «Al vell, allò vell, foc amb ell», però «Del vi, el més vell; de l’amor, el novell». Sempre tenint en compte que «A les falles i festes no vages si no tens diners, perquè voràs moltes coses i no compraràs res».
