El dimarts passat vam celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, i com que les llengües són un tresor, avui volia tornar a parlar sobre el nostre valencià, el català de totes i de tots com a llengua minoritzada i menyspreada.
Fa una setmana vaig estar seguint amb molta atenció el programa «Zoom» d’A Punt que parlava sobre l’ús del valencià, i entre moltes altres coses valoraven el percentatge de valencianoparlants que canvien la llengua davant un castellanoparlant. I és que en moltes ocasions són els mateixos valencianoparlants els qui no donen la importància que cal a una llengua ja no només centenària, sinó també preciosa. Més del 50% de valencianoparlants canvien al castellà amb un castellanoparlant, i fins i tot comencen en castellà una conversa davant un desconegut sense saber abans quina llengua parla. Doncs no és això, la importància de normalitzar la nostra llengua és cabdal, més enllà de postures interessades que sols pretenen debilitar-nos a l’hora de voler polaritzar tota una societat amb l’objectiu de restar-li poder de decisió.
Però que difícil és viure plenament en valencià al nostre país! I ho dic perquè jo ho faig, però malauradament, en més d’una ocasió he de sentir-me menyspreat i ridiculitzat per tots aquells insolidaris plens d’odi. Només utilitzant a tot arreu el valencià podrem normalitzar una situació anòmala que suportem des de fa més de tres-cents anys.
Cal recordar aquella frase del gran assagista Joan Fuster que diu: «O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble». Malauradament, el que vivim és una clara discriminació envers la nostra llengua. Som un col·lectiu perseguit pel feixisme lingüístic imperant de l’Estat espanyol, on no cap una altra manera de comunicació lingüística que no siga el castellà. La Constitució i el seu règim del 78 prioritza clarament llengües de primera (el castellà) i de segona (valencià, gallec, èuscar, etc.). Hi ha una llengua que has de conéixer i una altra que pots emprar, però sense esperar que et puguen entendre.
No sé vosaltres, però jo estic ja fart de supremacistes que es creuen superiors perquè consideren que la seua llengua és millor. Fart de la gent que et diu maleducat per no claudicar davant tots eixos castellanoparlants, vinguts majoritàriament d’altres territoris de l’Estat, i que no han volgut aprendre la meravellosa llengua que tenim. També cal dir que molts d’eixos castellanoparlants són famílies autòctones que tenien el valencià com a llengua pròpia, i que per alguna raó no l’han considerada com una herència valuosíssima per transmetre als seus fills i filles. Malauradament, encara hem de suportar persones que després de quaranta anys vivint ací et diuen «no te entiendo» o «háblame en español que estamos en España». Ells són els qui estan a favor de totes eixes polítiques recentralitzadores perquè de mica en mica el pes dels diferents territoris de l’Estat s’acabe. Ells són les filles i els nets d’aquells que ens van portar a viure quaranta anys en blanc i negre i quaranta anys més de claudicació i d’ofrenar noves glòries a un estat que ens ha xuplat la sang de manera sistemàtica.
El valencià com a llengua vehicular a l’educació és des de el meu punt de vista l’única manera de garantir la seua supervivència. No és cap novetat al nostre País, és el mètode més eficaç per aprendre una llengua, i si realment volem que el valencià sobrevisca i siga una llengua de futur, no podem esperar més en implantar la immersió lingüística.
Sé que açò ho he dit i ho he escrit en altres ocasions, però crec que és important recordar-ho. Per a continuar amb la tasca de promoció i normalització de la nostra llengua, necessitem una eina que jo considere vital, la reciprocitat dels mitjans de comunicació en llengua pròpia al conjunt de l’àmbit lingüístic.
A pesar dels continus atacs i agressions, no defallim, i som conscients que la llengua és el principal valor patrimonial que tenim com a poble, i no podem parlar d’història, tradicions i cultura als nostres pobles sense fer-ho en valencià. Vam lluitar, lluitem i continuarem lluitant per poder viure plenament en la nostra llengua. Decidim valencià, el català de tots.
