Si volem entendre què ha passat en les Primàries de Compromís, potser primer haurem d’augmentar el focus i analitzar el paisatge després de la batalla a Elx, la capital del Baix Vinalopó i epicentre d’un dels terrabastalls més conflictius —i amb conseqüències destructives associades també— de la pugna. S’hi enfrontaven l’actual portaveu de Compromís a l’Ajuntament, Esther Díez, militant d’Iniciativa, i l’actual secretària autonòmica d’Innovació, Marian Campello, militant de Més, l’antic Bloc. La balança va caure del costat de la primera, i l’equip de la segona va emetre un comunicat en què explicaven que ja sabien de bestreta que no els havia de ser fàcil, ja que s’enfrontaven a les «elits econòmiques i polítiques» de la ciutat. «Elits econòmiques i polítiques» amb les quals compartiran llista i per a les quals demanaran el vot d’ací un parell de mesos i amb les quals, públicament, han escenificat la pipa de la pau, quasi l’endemà de saber-se els resultats de la votació, per a demostrar que es tracta d’una formació que encara unida els comicis locals.
I és que aquest és el principal problema de Compromís: si es diu que la pluralitat n’és el principal factor de mobilització perquè tothom s’hi pot veure representat, no es pot deixar-ne les costures, d’eixa pluralitat, massa enlaire de manera que puguen estripar-se, de tan dèbils com són. Ara bé, també és de veres que s’han menystingut la força d’aquestes costures, perquè, tantes vegades que s’ha anunciat que Compromís es trencava, el joguet encara aguanta. Ara bé, què lliga dos sectors en què un considera l’altre com a «elit política i econòmica»? Més enllà que no es pot considerar com a anecdòtica una situació que es dona en la tercera ciutat del país, ací es planteja un problema important: com es poden fer primàries en una situació així? O es fa servir la retòrica quinzemagesca o es cuiden els equilibris i les costures internes, però jugar a les dues bandes té conseqüències explosives.
És per això que s’hi han donat paradoxes ben particulars, en aquestes noves primàries de Compromís. La més cridanera, a la mateixa comarca, uns pocs quilòmetres cap a l’interior: a Crevillent. Si ja hi havia pocs llocs a les primàries de Compromís que no estaven ja atorgats des de l’inici, aquells en què sí que hi havia una pugna oberta i real no podien tindre un altre resultat que el que ja estava indicat des del començament. Si a Elx guanyava Més, ja n’hi havia prou, era massa per a la carabassa i es trencava el joguet. Si a la capçalera de la circumscripció d’Alacant també guanyava Més i, doncs, era Gerard Fullana, portaveu de Compromís a la Diputació, i no Aitana Mas, vicepresidenta de la Generalitat, qui s’alçava amb el cap de cartell, ja n’hi havia prou, era massa per a la carabassa i es trencava el joguet. D’arguments d’una banda i de l’altra, sempre n’hi ha: que si els equilibris de poder, que si la representació plural, que si llavors totes les capçaleres serien homes i de Més… Sí, d’acord, però llavors per què fas votacions i t’omplis la boca de democràcia participativa? Com véiem, cal mantindre el discurs quinzemagesc, però que la ciutadania oberta a participar vote… allò que toca. Si ara —en teoria— ha eixit bé, hi ha el risc que hi haja el dia que la pilota pegue a la fusta i ja l’hem feta grossa. De 80 vots entre 3.000, ha anat la cosa.
Ens movem enmig d’un desert d’arenes movedisses, doncs. Hem de conjugar que la ciutadania s’active i participe en la confecció de les llistes del que —teòricament— serà després la papereta que triarà en les eleccions pròpiament dites, però, al mateix temps, hi han de votar respectant els equilibris i els pesos orgànics interns i, a més a més, que no es tracte de grups aliens organitzats —és a dir, els teus rivals polítics— els qui s’inscriguen com a cens del teu procés participatiu i inclinen la balança cap a alguns candidats concrets del teu partit. Aquesta acusació també ha tingut lloc a Elx, on ha eixit publicat que el col·lectiu local del PSOE s’havia apuntat a votar en les primàries amb un entusiasme que no havia tingut en les primàries del seu propi partit. Ja se sap que el morbo d’un resultat incert mou molt, i realment és molt difícil comprovar fins a quin punt aquesta acusació és certa, ja que no és gens fàcil controlar el cens d’una votació com aquesta sota aquests paràmetres. Ara bé, que en les primàries de Compromís hi han participat militants de tots els partits polítics, no n’hi ha cap dubte. I que no n’han sigut pocs, tampoc. Com diu el meme: 0 proves, 0 dubtes.
Té ganes, la ciutadania, d’organitzar-se i participar en la confecció de llistes d’un partit polític? Si hem de jutjar pel resultat de les primàries de Compromís a Potries, sí, sense cap mena de dubte. En un poble que no arriba als mil habitants i que en les eleccions locals de 2019 tenia un cens de 877 electors, 664 dels quals varen exercir el seu dret i 390 varen triar la papereta del somriure, quasi quatre anys després, més de 400 veïns i veïnes hi han participat per tal d’espentar la que ha sigut la seua alcaldessa durant aquesta legislatura al número 10 de la llista de Compromís per a les Corts per la circumscripció de València, tot just davant del que fins ara n’era president i gran damnificat de tot aquest procés, Enric Morera. Un èxit? Un miratge? Que cadascú jutge.
Per a què serveixen, doncs, les primàries, a més de per a triturar persones, tensar organitzacions, portar-les a l’abisme o per a fer la millor campanya preelectoral possible o per a revolucionar la democràcia participativa interna dels partits, segons les opinions de cadascú? En el cas de Compromís, les primàries tenen un doble origen. D’una banda, aquella eufòria quinzemagesca de què n’hem parlat, sí, però també, d’una altra banda, lògicament, els càlculs orgànics interns. Qui vol fer primàries en una coalició electoral? Doncs el partit minoritari en militància, però que posseïa el trumfo electoral. És a dir, Iniciativa del Poble Valencià, els dirigents de la qual llançaren l’envit per tal de superar amb la ciutadania que s’hi apuntara des de fora el pes majoritari del Bloc i, doncs, que Mónica Oltra fora la candidata a la Presidència de la Generalitat en comptes d’Enric Morera. Una jugada intel·ligent.
Si no fos perquè des del Bloc es va decidir —un altre rampell quinzemagesc— envidar a la falta i retrucar que, sí, que la candidatura a la Presidència de la Generalitat es triaria entre la ciutadania que es volgués apuntar a participar en el procés, però també tota la resta de la llista, amb la qual cosa Mónica Oltra tindria garantit el seu lloc, però què seria de la resta de peons del seu partit, sense aquella lluentor mediàtica? Doncs es veurien abocats al pou de ser arrasats per la superioritat numèrica abassegadora en militància del Bloc. Aquesta va ser la gènesi de les quotes de partit en les llistes.
Hui anys després —tot i que realment des del minut zero—, feta la llei, feta la trampa. Com hem vist, per exemple, a les llistes de València ciutat, si —la quota obliga— els Verds han de tindre un representat en un lloc d’eixida, doncs podem fem que algú de la confiança de la pota majoritària de l’entelèquia emplene una butlleta i ja hem arreglat el problema. Segons com, i amb l’aquiescència de les parts, no és una mala solució. I així hem anat veient com l’autodeterminació i autoidentificació orgànica a can Compromís esdevenia més fluida encara que el gènere de la caricatura més maldestra.
Compromís es troba, novament, en la cruïlla. Ara bé, quan no ho ha estat? Si hem de fer cas al resultat de les primàries, però, sembla que la coalició ha salvat el primer match ball. Sembla que, ara com ara, l’abisme de la defenestració de Mónica Oltra com a cap més visible de la formació té un recanvi solvent en Joan Baldoví, qui ha aconseguit un resultat en les primàries quasi idèntic al que va aconseguir Oltra en 2019. Totes dues figures han demostrat i demostren, doncs, que tenen un arrelament fortíssim en la base de la coalició ecovalencianista; tanmateix, caldrà veure el seu electorat opina el mateix. Així i tot, Baldoví ha aprovat el seu primer examen amb molt bona nota.
Tanmateix, com déiem, Compromís es troba en la cruïlla. Són massa anys d’anar evitant terratrèmols que es presenten com a apocalíptics a còpia d’anar enviant pilotes cap avant. Massa anys de matrimoni forçat de conveniència? O realment aquests anys han fet que hi sorgisca almenys una espurna d’un amor almenys no tan interessat? Ara com ara, aquestes primàries no han suposat el trencament de Compromís. Però en seran les últimes? N’hi haurà una altra vegada? Si tenim en compte que ni València, ni Alacant, ni Castelló ni, de fet, cap altre col·lectiu local llevat d’Elx, n’han fet, no sembla que el vent bufe massa fort les veles d’aquesta democràcia participativa. I potser la resposta del vent és, com sempre, la correcta. Ara bé, caldrà adaptar-hi la retòrica. Almenys.
Tot té un límit. Un dels problemes més punyents de Compromís és la dissonància tan enorme que hi ha entre el que es predica cap a fora i el que es practica cap a dins. Una formació que es vantava de ser l’encarnació de la «nova política» i que ha fulminat definitivament els drets i la participació de les persones adherides directament a la coalició sense passar per cap dels partits fundadors, a les quals es va convidar amb pompa i ostentació a participar-hi, de les quals es va dir que eren l’essència i la garantia del creixement de Compromís i de les quals ja no se’n recorda ningú. Per exemple. Tot té un límit? Ja ho veurem, que va dir Stevie Wonder. Tanmateix, a Compromís li demanem que represente el valencianisme progressista i ecologista, no que desafie les lleis de la termodinàmica.
És massa cansat de viure a còpia de match balls. Què passarà amb Compromís si perd el govern de la Generalitat? I si hi sobreviu, què passarà quan hi haja eleccions espanyoles i es pose damunt de la taula el tant sí com no d’integrar-se en la plataforma de Yolanda Díaz com en el seu dia es va fer amb les confluències de Podemos? I si hi sobreviu…
