L’insult ha esdevingut pràctica homologada per polítics i tertulians que no distingeixen entre insultar i criticar. Insults tan vulgars que ofenen a qui els emet i no a qui els rep. Gent que quan agafa algú per davant li diuen el nom del porc, i que recorden el compositor alemany J. Brahms que solia acabar les reunions amb els seus íntims dient: «Si hi ha algú ací a qui no haja insultat, que em disculpe». Potser Brahms en Alemanya és com Herrera, Negre, Losantos i tutti quanti ací? De l’insult com el pa de cada dia no es lliuren ni tan sols els mitjans de comunicació de l’Església, on la fúria gratuïta d’alguns tertulians s’hi fa carn abans de l’àngelus.
Quant als polítics, sempre he contemplat els seus insults amb la resignació fatalista de qui suporta una nit de trons i llamps. Però hem arribat a un extrem en què la diatriba crea hàbit i, com la bola de neu que baixa de la muntanya, cada vegada és més i més gran. El cas d’Irene Montero, com a diana de tots els atacs, és paradigmàtic. El penúltim: que «tiene la boca llena de llagas de chupársela al coletas». A falta d’idees vomiten genitals per la boca. Agressivitat, anèmia cultural i estufits rupestres ad nauseam que han convertit el debat polític en una vulgaritat contínua, generant un procés que podríem denominar «macdonalització de la política».
L’insult ha de ser enginyós perquè humilie i elegant perquè faça forat. I això és un art que requereix talent i mala llet. Intolerable també la falta de respecte de discursos que menysvaloren la capacitat de discerniment de l’oient de manera tan barroera que insulten la intel·ligència, la nostra. Un exemple: Feijóo culpa Sánchez de la mala gestió de la sanitat pública en Madrid, quan tothom sap que les competències sanitàries han sigut transferides fa una pila d’anys. No voldria incentivar la sofisticació dels insolents, però es mereixen un codi de conducta que, almenys, els castigue a copiar mil vegades (o més): no diré mentides, no diré mentides, no diré…
