La setmana passada va morir Vicent Salvador. Com que som molts els seus exalumnes i amics, quan es publicarà aquest article ja n’hauran eixit uns quants lloant la seua bonhomia i el seu mestratge. M’hi sumaré, amb el vostre permís. El vaig conéixer a principis dels anys 80, quan ell feia de professor al Col·legi Universitari de Castelló (C.U.C., embrió de la futura UJI) i jo hi arribava per cursar el primer clicle de Filologia Hispànica. La veritat és que guarde molts bons records dels professors que vaig tindre aquells anys. Supose que els més decisius van ser Vicent i Lluís Meseguer. Ambdós impartien Llengua Catalana. Un altre a qui vaig agafar carinyo va ser Arcadio López Casanova, que ens va deixar també a l’abril del 2022. Recorde perfectament la seua figura impertèrrita, abillat invariablement amb un tern impecable, mentre declamava les seues brillants lliçons de crítica literària a propòsit d’un poema de Miguel Hernández o de Vicente Aleixandre. Alguna cosa important del que soc ara ho dec a gent com ells.
Jo vaig arribar al C.U.C. sense haver rebut mai de la vida una sola classe de la meua llengua pròpia. Quan vaig acabar el Batxiller als Salesians de Borriana encara no era una assignatura obligatòria. En fer C.O.U. a l’institut Jaume I, vaig descobrir que alguns alumnes havien cursat Valencià dins un pla experimental. Però jo no hi vaig arribar a temps. Com a resultat de tot això, quan vaig acabar els exàmens de Selectivitat, em vaig trobar a mi mateix reflexionant en veu alta amb un company de classe sobre les paradoxes de la vida. Al company li deien Eleuterio, era fill d’un guàrdia civil d’origen andalús i sabia escriure correctament en valencià. En contraposició, jo, que procedia d’una família que no havia tingut cap altre idioma de relació des del temps de Jaume I, era absolutament analfabet en eixa llengua proscrita. La dictadura de Franco havia acabat, la democràcia encara no havia nascut completament. La mirada d’Eleuterio era tot un poema. Semblava voler dir: «I a què esperes?».
I, efectivament, vaig decidir no esperar més. Em vaig comprar el Vocabulari valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor (Edicions L’Estel) que, a les últimes pàgines (de color groc), contenia unes bàsiques Nocions d’Ortografia. Me les vaig aprendre, vaig començar a fer les primeres provatures en aquella nefanda llengua catalana que tan poderosos interessos havien procurat evitar-me i… fins ací.
Vicent Salvador era un home amable i un professor que despertava l’interés dels seus alumnes. Recorde la impressió de la primera lectura dels poemes d’Estellés en una petita antologia preparada per a l’editorial 3i4 per ell mateix i Jaume Pérez Muntaner. Els versos agònics, tel·lúrics i ferruginosos del de Burjassot em van guanyar de seguida. Al curs següent, vaig poder conéixer el creador d’aquelles estrofes punyents perquè Salvador ens el va portar a classe. Uns anys de formació irrepetibles.
Tant em va interessar el mestratge que em podia oferir Vicent que, quan vaig fer el segon cicle i el vaig retrobar de professor a València, no vaig dubtar a decidir-me per fer amb ell primer la Tesi de Llicenciatura i després la Tesi Doctoral. Igual que ell quan va publicar El gest poètic (la seua pròpia tesi), vaig decidir acollir-m’hi al departament de Teoria dels Llenguatges, però sempre sota la seua direcció. El resultat va ser un grapat de pàgines sobre el grafiti que encara em fan sentir-me’n orgullós. Va ser l’excusa, a més, per a conéixer personalment Joan Fuster. Vicent va maldar per encomanar-li la presidència del tribunal que havia de jutjar la meua tesina. Amb això, i amb les consultes que li vaig fer en el programa de doctorat, vaig tractar a curta distància un Fuster dimitit, exhaurit, una ombra fugissera del llegendari escriptor i polemista. Als pocs mesos, en efecte, va morir.
Precisament la connexió amb Estellés, la primera que em va unir a Vicent, li va donar la seua última alegria bibliogràfica en vida. Poc abans del seu decés s’havia publicat el volum 9 de les Obres Completes d’Estellés, que reedita 3i4 (i que inclou la primera part del gegantí Mural del País Valencià). Vicent Salvador, amb el concurs de Josep Murgades, s’ocupava del projecte com a director des del 2014, en què va aparéixer el primer volum. Es tracta d’una edició acuradíssima –com la de les cartes de Fuster, que també du a terme la mateixa casa editorial- i dona fe del carinyo que Vicent li va tindre a l’autor de Donzell amarg.
A més de tot això, Vicent Salvador era un poeta d’escassa però molt interessant obra. En realitat, la seua actitud davant la vida era la conjunció del poeta i el professor, el centaure estimat que li permetia no sucumbir a les misèries habituals de la vida universitària (perquè supose que no és un secret que la universitat, que hauria de ser el cau de l’excel·lència i dels excel·lents, acull també una massa infame d’idiotes profunds i desnonats de la vida que hi exerceixen la seua patent de cors, com en tots els àmbits econòmicament suculents de la vida).
El punt final de la seua vida ha deixat un grapat de gent que tindrà sempre un bon record del seu mestratge i la seua bonhomia. Com ell va escriure, «Hi ha una certesa: demà serà dissabte i cal traure la vida al mercat de la sal». Hi serem Vicent, ni en tingues cap dubte.
