De Senior i el Cor Brutal m’agraden algunes cançons que són extremadament senzilles. La lletra són poc més de set o huit versos i el tema serveix per ser cantat com una balada o per pegar-li canya amb la guitarra i tota la banda. Els vaig veure fa uns dies al Loco Club de València, en forma i repassant el repertori habitual. «Tots els ianquis que vull» va sonar com un bàlsam, com una cançó de bressol amb distorsió a mitjan concert.
Jo també tinc els meus ianquis que vull. Un d’ells s’ha mort el segon dilluns d’aquest any que comença. Charles Simic és un dels meus poetes de capçalera des de fa temps i, a més, he tingut el privilegi de ser l’editor d’Hotel insomni (Edicions del Buc), el segon llibre seu publicat en català i traduït magníficament per Marta Pera (ja em disculpareu l’instant publicitari).
El personatge que emana dels versos de Simic —nascut a Belgrad en 1938 i naturalitzat americà des de l’adolescència, després d’un primer exili a París— és profundament ianqui, en el sentit que ho diria Senior, sense deixar de ser europeu. I un europeu dels Balcans, eixe món complex.
El primer poema de The World Doesn’t End (1985) em sembla paradigmàtic de la poètica de Simic, o d’una part de la seua manera de fer. La realitat hi és, amb les guerres, l’exili i el dolor, que també són biogràfics, però no només. Tanmateix, tot es presenta sota una pàtina d’irrealitat, d’estranyament. La distància és irònica, però també infantil, o sense l’adversativa. En la versió en castellà de Mario Lucarda (DVD Ediciones) fa així:
Mi madre era una trenza de humo negro.
Envuelto en pañales ella me abría paso sobre ciudades en llamas.
El cielo vasto y barrido por el viento era el lugar para que un niño jugara.
Conocimos a muchos que eran iguales a nosotros. Trataban de ponerse sus abrigos de manchas hechas de humo.
La bóveda celeste estaba llena de pequeños oídos sordos y encogidos en vez de estrellas.
Charles Simic fa una poesia de la quotidianitat, però en què sempre té un paper rellevant la imaginació. El món és absurd i l’escriptor té la necessitat d’explicar-ho. La poesia n’és la millor eina perquè permet treballar des de la imatge sorprenent el que no es pot expressar i, alhora, mantindre una calma sorneguera al cor de la tempesta. Com Buster Keaton, el pallasso impertèrrit, que a bord del seu vaixell «se mueve a la deriva por un océano sin fin y tropieza con un cartel que es en realidad un blanco que los acorazados utilizan para probar su puntería. Keaton se sube al cartel, saca su caña y su cebo, y se pone a pescar tranquilamente. Así es la gran poesía. La serenidad total en medio del caos. Tan sabia que se puede permitir hacer el tonto» (Una mosca en la sopa,traducció de Jaime Blasco, Vaso Roto).
Enrique Vila-Matas —que en el seu últim llibre indaga sobre el punt en què irromp l’element fantàstic en un conte de Cortázar, quan el narrador escolta darrere d’una porta en desús d’un hotel de Montevideo el plor d’un infant— deia sobre Simic fa uns quants anys: «Para él la imaginación no es un alejamiento de la realidad, sino la llave idónea para acceder al mapa de estrellas de nuestras paredes interiories».
La cosa va d’hotels. El de Simic fa olor d’intempèrie. Xènia Dyakonova ho va explicar molt bé al Ciutat Maragda dedicat al poeta pocs dies després del seu traspàs. La tensió del títol és evident, perquè, a un hotel, hi anem a dormir. A més, és un lloc de pas, la casa de ningú plena d’estranys. L’insomni, per la seua banda, és el no-lloc de la imaginació. La lucidesa o la follia de qui vetlla quan tots dormen. Cite de memòria, en discurs indirecte lliure i, potser, amb algun afegitó, el que va dir Dyakonova.
En el poema que coincideix amb el títol del llibre, escoltem la vetlla del subjecte poètic insomne. Qui no dorm es pot fixar en els detalls més insignificants, com ara la vida de les aranyes de les habitacions d’hotel. També hi té un paper rellevant una aranya al Montevideo de Vila-Matas. És una aranya dibuixada, però potser la coincidència no siga del tot atzarosa. En la primera estrofa encara no és tard, i se sent una peça de jazz tocada al piano. En la segona, ja és el temps de les aranyes i les teranyines de fum. La tercera i última la vull transcriure:
A les cinc de la matinada un so de peus descalços a dalt.
La gitana endevina
que té la parada a la cantonada
anava a pixar després d’una nit d’amor.
Una vegada, també, el plor d’un nen.
Tan a la vora que em va semblar,
per un moment, que era jo qui plorava.
L’insomne escolta els sorolls de la nit. La vident que pixa després de l’amor, el nen que plora. El moment d’irrealitat es filtra amb la pèrdua de consistència del subjecte. Qui plora en el poema? El poeta, el nen o tots dos?
Simic poua els versos de la vida de cada dia, de la gent del carrer. És un entre tants, diríem. Mai he pogut evitar relacionar-lo amb Estellés, malgrat les diferències evidents entre tots dos. Entre la poesia de realitats de l’un i el surrealisme quotidià i de cine mut de l’altre. Però entre l’Hotel insomni i l’Hotel París hi ha coincidències —i ací sí que l’atzar hi té tots els números— extremadament concretes, començant pel pixum de les veïnes i acabant pels plors dels insomnes (pense també en la llarga nit del Coral romput).
Hi ha menys patetisme, per no dir gens, en Simic i cap intenció de fer una crònica. El sentit de l’humor i del dolor creen vestits d’una boira somiosa per als personatges que transiten pels seus versos, vistos sempre amb compassió o inclosos dins d’una primera persona del plural empàtica i trasbalsadora a la vegada, com en aquest poema sobre la guerra que, estic convençut, Vicent Andrés Estellés hauria apreciat si l’haguera arribat a llegir alguna vegada:
GUERRA
El dit tremolós d’una dona
repassa la llista de víctimes
el vespre de la primera neu.
La casa és freda i la llista, llarga.
Hi ha tots els nostres noms.
