L’altre dia em vaig posar al cotxe el pòdcast que condueixen Quico Miralles i Andrea Kruithof, Greuges Pendents, que és, junt amb La Paella Rusa, un dels meus pòdcasts de referència. Era una edició «de luxe», amb més duració de l’habitual i a més amb convidat: hora i mitja de conversa amb Josep Nadal molt recomanable, sobre temes diversos de política valenciana però, a més, amb mirada ampla, perspectiva i profunditat. I, per damunt de tot, amb una notícia: Josep Nadal no es presentarà a les properes eleccions i per tant deixarà de ser diputat autonòmic.
És una notícia dolenta amb matisos positius, es podria dir. D’una banda és reconfortant comprovar que no tots els polítics són iguals i que hi ha gent que té paraula, i que a més no ho fia tot a una carrera política, o, per a ser exactes, a una carrera política institucional. Però, per altra banda, la part dolenta és que la gent amb aquest perfil és la que acaba deixant la política. És, sense dubte, el cas de Josep Nadal, i és també el cas de Teresa Rodríguez a Andalusia: gent que es va clavar en política perquè tenien un projecte ideològic, uns principis a defensar, una voluntat de transformació, és a dir, gent l’objectiu polític de la qual anava molt més enllà de la seua pròpia carrera. I és important prendre nota de quins partits pertanyen eixos polítics i eixes polítiques, perquè cal pensar que no són els únics que tenen aquest perfil i que altres com ells i elles continuen en actiu.
De tota manera, és inevitable pensar també que ara és quan més falta fa la gent com Josep Nadal. Em fa la impressió que un risc important dels partits polítics d’esquerres, transformadors, arrelats als moviments socials, és que deixen de ser-ho en participar de les institucions i en administrar parcel·les de poder. Aquestos partits han de ser partits de militants, partits de gent que està en política perquè vol canviar la societat, i per tant més al servei de subjectes col·lectius que no d’individus que volen fer de la política la seua manera de guanyar-se la vida.
Ho venien a dir al pòdcast esmentat i hi estic molt d’acord. Crec que, precisament per la major velocitat de renovació, és interessant veure el tipus de discursos que emeten les joventuts dels partits: són discursos de militància en moviments socials o són discursos de cadells d’organigrama fent mèrits per ascendir com més ràpid millor en l’estructura i tocar carguito com abans millor? O, dit d’una altra manera: quina mena de gent s’acosta als partits, gent amb ganes de lluitar per una societat més justa i més lliure o gent que el percep com una prometedora agència de col·locació? Aquesta darrera, clar, no s’ha acostat per motius ideològics i és la que després, per posar un exemple recent, es pot posar a defensar la substitució de l’agricultura per macroplantes elèctriques, perquè té clar qui mana, on estan els diners, i els moviments socials i la defensa del territori en realitat l’agafen molt lluny i sempre ha sigut així. Evidentment, aquest perfil que té com a objectiu últim la seua supervivència i el seu ascens, tebis, calculadors, per definició es mantenen molts anys en política botant de càrrec en càrrec, d’assessoria en escó, de partit en partit inclús, perquè eixa és la seua única forma de vida i el seu únic objectiu. I que un partit d’esquerres, arrelat als moviments socials (no parle per tant del PP ni del PSOE), comence a tindre com a objectiu central que la major quantitat de gent amb carguito possible puga continuar mantenint-lo, és el principi de la seua fi.
En fi. Espere que a Josep Nadal li vaja molt bé en el que faça, perquè s’ho mereix, i que no deixe la política, la militància activa, perquè gent com ell fan molta falta també fora de les institucions. I, clar, esperem també, pel bé de tots i de totes, que els partits d’esquerres que tenen com a raó de ser el seu contacte amb els moviments socials, continuen tenint-lo. I, més encara: que recorden que el seu objectiu va molt més enllà que gent concreta tinga carguitos concrets, que el seu objectiu és una societat més justa i un País Valencià més lliure i més sobirà.
