Aquesta setmana va fer-se viral una entrevista de Santiago Segura a El Mundo on es queixava que «li feia por opinar en aquest país on ara preocupa parlar lliurement». Altaveu no es pot negar que no en tinga, només cal cercar «entrevista» i «Santiago Segura» per veure que no té cap problema per aparèixer de forma constant als mitjans de màxima audiència, però tots sabem que això pot canviar molt ràpidament si dius alguna cosa que no toque. I si no, que li pregunten a Willy Toledo o a Suso de Toro, que van veure les seues carreres professionals abruptament suspeses, precisament per les seues opinions.
No sé quines opinions amaga Segura i què diria si tinguera absoluta llibertat d’expressió, però estic totalment d’acord amb les seues paraules i reconec que també he sentit aquesta por algunes voltes.
Una por que ha estat confirmada, de nou, aquesta setmana, després que un tribunal condemnara a dos anys i un mes de presó –un temps que evita la llibertat condicional automàtica i garanteix l’empresonament- al raper de Pamplona conegut com a Black Marfil pel contingut de les lletres de dues cançons. Les frases en concret –almenys les que han transcendit- són «Corre, simpa [sense papers], matar al hijo de un munipa» i «Si matas a un policía, matas a cinco». Unes expressions que tant la Fiscalia com la jutgessa van entendre que eren una «amenaça col·lectiva no condicional» contra el col·lectiu professional de la policia local de Pamplona.
La notícia és altament preocupant i hauria de resultar escandalosa, però jo només he sabut trobar-la a mitjans bascos. Ara, un altre músic segueix les passes de Valtònyc, Hásel, o els membres de La Resistencia, com Elgio, tots ells condemnats pel contingut de les lletres de les cançons i que van portar a l’estat espanyol, el 2020 a ser el país del món amb més músics condemnats, segons un informe de l’ONG internacional Freemuse.
És tan obvi que la condemna no té cap sentit, que fins i tot fa mandra rebatre-ho. Per tal que una amenaça siga això, una amenaça i no una simple frase que et pot desagradar més o menys, ha de resultar immediata, creïble i ha de suposar un perjudici per a la persona o col·lectiu amenaçat. En definitiva, una amenaça, perquè faça la seua funció, ha de fer por. I en aquest cas és obvi que no en fa, com tampoc en feia el vers de Valtònyc avisant que «tiraria un míssil a Miravent». La prova més obvia és que Black Marfil va publicar la cançó fa dos anys, i en tot aquest temps no ha estat assassinat cap policia local de Pamplona ni cap familiar seu. De fet, no cal ser sociòleg ni psicòleg per saber que els sense papers tenen més por de la policia que a l’inrevés.
De nou, doncs, com amb els acudits de Carrero Blanco, els processaments de Dani Mateo o Abel Azcona, així com molts altres casos menys mediàtics, ha quedat clara quina és la cultura de cancel·lació realment existent a l’estat espanyol, i és aquella que està prevista al Codi Penal, amb delictes tan perillosos, elàstics i coartadors de la llibertat d’expressió com el de les ofenses als sentiments religiosos, l’apologia del terrorisme o les injúries a la corona. I sobretot si aquests articles són interpretats i executats pels de sempre.
PD: I si teníeu esperances de canvi, ara que la judicatura «progressista» ha assolit la presidència del Tribunal Constitucional, només una dada: el flamant president del TC és Cándido Conde-Pumpido, el mateix que com a Fiscal General de l’Estat va ordenar el segrest de la revista El Jueves, l’any 2007, per haver publicat una portada amb una caricatura del llavors príncep Felip i Letizia practicant sexe. Un procediment a l’Audiència Nacional instruït, per cert, per Fernando Grande-Marlaska, també reconegut «progressista» al capdavant del ministeri de l’Interior. Uns grans garants de la llibertat d’expressió, de sàtira i de premsa, com es pot observar.
