2022 ha sigut un any vertiginós. Si s’ha seguit el curs dels esdeveniments polítics –cosa que jo encara faig-, la sensació és d’un aldarull infinit, un terrabastall endogàmic i multiorgàsmic. Com sempre que governa l’esquerra a Espanya, l’escenari madrileny –l’olla on es couen totes les faves que compten- és a matadegolla, perquè per a la dreta és inacceptable no tindre el poder. Mentrimentres, a València, és d’agrair que el Botànic haja propiciat un cert oasi, en part perquè ser a la perifèria desestressa molt i en part perquè, després de vint anys de depredació conservadora, hi havia molt a curar o a endreçar.
De totes les trifulgues de l’any, em quede amb la peripècia judicial. Seguir els avatars del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) o el Tribunal Constitucional (TC) ha sigut d’una amenitat truculenta. Allí és on s’ha vist amb major claredat, fora de l’interés majoritari del públic, quines bases jugava cada partit, i qui anava cantant les quaranta a la menor oportunitat.
La justícia semblava un dels poders de l’estat més estable, precisament perquè no depenia directament dels electors. Però el Partit Popular, amb l’alé de Vox al bescoll, s’ha adonat definitivament que podia perdre totes les eleccions i no passava res mentre seguira controlant les més altes magistratures. I la partida encara no s’ha acabat.
No sé si en la resta dels països els jutges són com els espanyols. A Espanya la justícia sempre suma zero: el noranta per cent de ses senyories són de dreta o d’extrema dreta. Supose que això pot tindre una lògica: «dret» i «dreta» comparteixen la mateixa arrel. I en l’ADN d’un magistrat celtibèric hi ha aquella visió de salvaguardar principis eterns, amb dictadura o amb democràcia.
Fa un temps el diari El País va entrevistar el president ixent del TC, Pedro González-Trevijano. El diàleg versava no sobre el bloqueig judicial sinó sobre una obra de teatre que el prebost madrileny acabava d’estrenar. El drama –perquè era un drama- es deia Jubileo, i tractava d’un duel dialèctic entre Déu i el diable. Ni l’he vist ni el veuré, però diria que, com a al·legoria, serviria per a explicar la batalla legal entre la dreta i l’esquerra…
En un moment de l’entrevista, González-Trevijano s’esplaiava d’aquesta manera: «Los juristas somos casi todos gente conservadora, porque el Derecho es una ciencia conservadora».
L’atac de sinceritat és revelador. No perquè diga que els jutges són majoritàriament fatxes, cosa que ja sabíem, sinó perquè considera que el dret és «una ciència conservadora». Jo no sé si el dret és realment una «ciència». Quan volem que una cosa siga inamovible i indiscutible, li posem el qualificatiu de «científic». Però, fins on jo sé, les lleis les fan les persones. I, on hi ha un precepte legal que prohibeix l’avortament, per exemple, en pot haver un altre que el permeta. És més «científic» poder avortar que no poder fer-ho? Una matèria de reflexió interessant per al nou any…
Que jo sàpia, la prohibició de l’avortament –seguiré amb el mateix exemple- es fonamentava en creences religioses, no en postulats científics. És l’església la que prohibia interrompre l’embaràs, perquè ho deia Déu (entre parèntesis: jo no he escoltat mai la veu de Déu; vostés, amics lectors, ho han fet alguna vegada? Somien els jutges amb veus celestials?). I eren els hòmens, consegüentment –els homes togats-, els que recollien la superstició eclesial i li donaven rang de llei. Però la ciència, l’autèntica ciència, tenia altres argumentacions. I així tot.
La batalla judicial no pot acabar perquè cedir el poder de decidir què és legal i què no –què és «científic» i què no- és l’essència de tot. No importen les eleccions, les majories, el que vulguen els ciutadans. El que importa és la maça amb què un homenet amb toga negra colpeja damunt l’estrada perquè la realitat siga una i no la contrària. D’aquí les batalles del 2022.
Ara diuen que volen que els jutges elegisquen als seus propis representants, i no el parlament. Doncs ja podem tremolar. Que 2023 ens porte, més que ciència, un poc de sentit comú. També als tribunals, si pot ser…
