Davant dels resultats tan negatius de l’enquesta de coneixement i ús del valencià, que aquesta vegada tenen, a més, un agreujant, ja que es produeixen en un període en què hem tingut el govern amb més sensibilitat valencianista de la nostra història i, de fet, les polítiques lingüístiques estaven en mans de militants del valencianisme polític, hi ha dues reaccions que, tot i que oposades diametralment, són igual de nocives per al nostre futur, per a un futur que volem que encara parle -en major o menor mesura- valencià, és clar.
La primera és la de la negació i el panxacontentisme. El coneixement del valencià ha pujat, tot i que l’ús haja caigut molt més del que ens hauríem esperat, i ens hem de quedar amb això, perquè hem de ser optimistes i no caure en el derrotisme. No hi ha hagut mai en la nostra història tanta gent que sapiguera parlar i escriure el valencià correctament. Encara que només siga perquè no hi ha hagut mai tants valencians i menys encara valencians que hagen anat a l’escola. Avui dia, per exemple, hi ha més alacantins -fins i tot oriolans, de fet- que mai que coneixen el valencià, de la mateixa manera que és molt possible que hi haja ara com ara més gent al món que tinga coneixements de llatí que en el moment de màxim esplendor de l’Imperi Romà. La demografia -la superpoblació- mana. Una salut robusta, veritat?
Hem de desterrar, doncs, les fal·làcies i el partidisme de les nostres anàlisis, si volem de veres trencar amb la tendència i que el valencià tinga futur. Que el coneixement puge és positiu, però no ens val per a res si no aconseguim que també ho faça l’ús. Una evidència que es topa amb la descripció desafortunada -per dir-ho suau- del Director General de Política Lingüística, Rubén Trenzano, quan ens deia que el valencià estava a l’UCI i ara està a planta. Si la metàfora és adient -que no-, seria al revés, en tot cas. Cal fer crítica i, sobretot, cal fer autocrítica. Amb unes polítiques encertades en matèria lingüística per part de Compromís en aquestes dues legislatures, la tendència hauria estat la mateixa, perquè lluitem contra forces molt més poderoses que una esquifida autonomia, però açò no amaga que -per tornar a dir-ho suau- aquest no ha estat el cas i el millor que s’hi podria dir, al respecte, és que han estat dues legislatures perdudes. I deixem-ho ací.
L’altra de les reaccions nocives, tot i que amb una diagnosi més acurada, és igual de nefasta: el derrotisme i la lamentació melancòlica no ens porten enlloc. El resultat de no fer res de profit per cofoisme i no fer res tout court per haver llançat la tovallola no és massa diferent. Que siga difícil no vol dir que siga impossible. Finlàndia va celebrar el primer segle com a Estat independent ara fa 5 anys, ja que va declarar la independència el 6 de desembre del 1917. No ho havia estat mai abans. El finés no s’havia escrit a penes. Helsingfors era una ciutat de parla sueca quasi en la seua totalitat, com quasi tota la intel·liguèntsia finlandesa, nacionalista o no. Si pensem que aquesta ciutat, el nom de la qual probablement no hàgem sentit mai, és ara Hèlsinki i que el finés és avui dia una llengua plenament normalitzada, robusta i vehicular del sistema educatiu que sempre es posa com a exemple de l’excel·lència, entendrem que, com cantaven els Antònia Font, no es pot descartar mai que coses més rares mos han de passar.
A la península Ibèrica hi ha -encara- una diversitat lingüística destacable. Tanmateix, de llengües que cresquen sostingudament en coneixement i ús, només n’hi ha un parell. Del castellà i de l’anglés -a la roca gibraltarenca-, no cal parlar-ne. El portugués també creix, però a Galícia, com a gallec, ens acompanya a l’UCI. El català pateix a Andorra, on una estatalitat dèbil ofereix un escut ídem, però, si fa no fa, s’hi manté, mentre que a la resta de territoris retrocedeix en major o menor grau. Què dir-ne, de l’asturià o l’aragonés? Que l’occità a la Vall d’Aran tinga la millor salut de tot el seu domini lingüístic no vol dir que hi siga bona, tot al contrari. L’Estat és, encara ara, una condició necessària, imprescindible.
Tanmateix, ens n’hem deixat una, veritat? L’euskera és l’altra llengua que hi creix, en coneixement, sí, però també en ús. Probablement siga de les poques -si no l’única- llengües sense Estat al món que guanya espais. De fet, es podria definir perfectament l’èuscar com a llengua ressuscitada, ja que, si bé no s’ha deixat de parlar mai, sí que cal tindre en compte que havia arribat a l’autonomia quasi tocada de mort, amb més o menys un 10% de parlants en el seu territori històric, amb una fragmentació dialectal molt acusada i bandejada de les ciutats basques. Si ara com ara no és gens difícil de sentir-la quan es passeja per Bilbao, Sant Sebastià, Pamplona o Vitòria, cal tindre en compte que, en alguns casos, feia segles que no s’hi parlava.
Algú em podrà rebatre que es tracta de situacions sociolingüístiques que no es poden comparar. I tindrà raó. Però, de fet, en tots els indicadors, nosaltres -els valencians- partíem, respecte de la llengua pròpia, de paràmetres molt millors. Ho teníem menys difícil, diguem-ne. I ells han anat avant i nosaltres hem anat arrere. Per què?
Segurament perquè l’únic àmbit en què els bascos ens avançaven és una d’aquelles claus que obrin tots els panys: la identitat. Sense el sorgiment del nacionalisme basc en la segona meitat del segle XIX, no tingueu cap dubte que l’èuscar seria ja, en aquest començament de segle XXI, una llengua morta. I, tot i això, en el cas basc, potser sí que podria valdre la metàfora de deixar la UCI i passar a planta, però poquíssima cosa -o ni això- més. Atenció.
Hi ha una dada curiosa, al remat. I és que, pam amunt, pam avall, el percentatge de valencians que declaren parlar sempre en valencià és quasi el mateix que el de valencians que es declaren només valencians o més valencians que espanyols. En són -en som- molt poquets, i fer aquesta identificació no seria correcte de cap de les maneres. Però hi ha una certa harmonia en les xifres que deu voler dir alguna cosa.
Necessitem treballar la identitat -eixa categoria criminalitzada- si volem guanyar un futur per al valencià. Enfortir la nostra autoestima com a poble. I, en aquest camp, tenim alguns punts forts que ens hi poden ajudar, ja que la identitat valenciana contemporània s’ha construït des d’uns valors oberts i integradors, en oposició a la manera com és vista -i construïda- la identitat espanyola actual. Ens agrade o no, en les nostres coordenades espacials i temporals, valencianisme i llengua estan lligats (les zones històricament castellanoparlants necessiten un tractament a banda, òbviament). No hi ha valencianisme sense llengua ni hi ha llengua sense valencianisme. Fem política, doncs.
