Sempre que s’apropa Nadal pense: amb tantes filigranes que inventen i encara no tenim a l’abast un antídot nadalenc! I somie en una pastilleta innòcua que em permetés dormir des del migdia del 24 de desembre fins a l’hora de sopar del dia 6 de gener. Mentrestant, relaxada i absent, hauria descansat de llums, músiques, coentors, tradicions falses i falsificacions, preus desorbitats, amics i familiars decebuts, compassions hipòcrites, pel·lícules lacrimògenes, discursos oficials, anuncis tediosos, fortunes atzaroses, malentesos diversos i soparots o dinarots que millor oblidar… Per sort, almenys això, com que majorment treballe per compte propi, no he de celebrar cap sopar ni dinar d’empresa patètic. En tot cas, algun esmorzar o dinar amb amigues, planejat amb tota la il·lusió del món, i no com una celebració imposada.
Les festes de Nadal –ja ho he mig confessat– són un viacrucis que travesse amb la millor cara possible i procurant que no se’m note massa fins a quin punt m’esgoten aquests dies i tots els missatges que l’envolten, inclòs un que darrerament s’ha posat en boca de molts: consumeix cultura! Com si la cultura fos una mercaderia, igual que quan en una parada de cacaus i tramussos. Pose-me’n dos-cents grams!
Enmig de tot això, però, hi ha per sort alguns contes de Nadal –relats on la celebració nadalenca és l’atmosfera, l’eix de la història, i on personatges humils i senzills fan de cadascun d’aquests contes una peça sublim– difícil d’oblidar. Aquest és, en gran part, el meu consol: Nadal ha donat lloc a alguns dels millors relats de la literatura universal.
Enguany –que per primera vegada he fet classes d’escriptura creativa– he proposat als alumnes que escrigueren un text relacionat amb Nadal: records, relats, ficció o realitat, tendres o sarcàstics, fins i tot caricaturescs, paròdies si en volien, confessions… La proposta era ben oberta i flexible, i el resultat ha estat sorprenent. Probablement perquè Nadal i tot allò que l’envolta és un combustible literari d’alt voltatge
Preparant-me, doncs, per al que arribarà en un no-res: tres, dos, u i estarem amb el torró apegat entre els queixals i la cremor arrapada a l’estómac, aquests dies he estat evocant alguns dels contes de Nadal que m’acompanyen des de fa temps i que m’eviten caure en el desànim que aquesta frontissa festiva entre un any que s’escola amb les seues misèries i un altre que arriba ple de promeses incertes i bons propòsits em provoca.
Començaré per Charles Dickens i A Christmas Carol (1843), la versió catalana de Maria Antònia Oliver és molt bona. Aquell vell avar, Ebenezer Scrooge, que tenia esclavitzat un jove pobre i de bon cor que treballava per a ell, rep la nit de Nadal la visita de tres fantasmes: el fantasma del passat el porta cap a la seua infància, perquè recorde el que va sentir llavors i se li entendrisca el cor; el fantasma del present l’apropa a casa del jove, on malgrat la pobresa regna l’amor i l’esperit familiar (i on veu un xiquet malalt); i el fantasma del futur el porta a la seua mort, sol. Espantat per les visions, s’imposa en ell l’esperit nadalenc que acaba estovant-li l’ànima i triomfant per sobre de l’egoisme i l’avarícia, i aquella ànima en pena que era Scrooge ajuda la família del jove treballador i recupera el tresor perdut: l’esperit de Nadal.
Cançó de Nadal, publicada el 1843, és una de les obres més llegides i representades de Dickens al voltant de Nadal, si bé l’autor britànic va escriure més contes nadalencs, cinc en total. De fet, després del gran impacte de la publicació de Cançó de Nadal, l’arribada de les històries nadalenques de Charles Dickens era cada any tot un esdeveniment a la Gran Bretanya de mitjan segle XIX. A tal punt, que aquestes històries marcaren l’imaginari col·lectiu i l’estètica de la celebració de Nadal als països anglosaxons. Amb tot, potser l’èxit de Cançó de Nadal va deixar els altres relats nadalencs de Dickens una mica en l’ombra, però tots ells són magnífics. Si voleu fer-ne un tast, La Magrana els va publicar en una traducció de luxe de Xavier Pàmies i il·lustrats per Bernat Cormand en Tots els contes de Nadal.
I ara, de Londres viatjarem a Nova York, on O. Henry (pseudònim de William Sidney Porter), considerat fundador de la short story nord-americana, junt amb E. A. Poe, B. Harte i M. Twain, va escriure un relat corprenedor sobre Nadal i un regal en «El regal dels Reis Mags». Els relats d’O. Henry –traduïts també per Xavier Pàmies en Històries de Nova York (Viena editorial)– i aquest esmentat encara més, evoquen la ironia tràgica de la vida amb un humor delicat i alhora a cor descobert. Com va escriure Borges: «O. Henry ens va deixar més d’una breu i patètica obra d’art», i aquest conte sobre la pobresa i l’amor al bell mig de la celebració de Nadal ens entendreix alhora que ens deixa glaçats. El lector no imaginaria per res del món com es desenvoluparà el final de la història, però una vegada llegida, sap que mai no podrà oblidar-la.
Un altre clàssic de Nadal és (almenys per a mi) Truman Capote. Pocs com ell han aconseguit donar tanta vida i vigor a tota la parafernàlia nadalenca. Des de la maduresa narrativa, a través d’una mirada ingènua sobre una vida senzilla, i de la mà també d’un altre mestre del conte, Quim Monzó, Anagrama va publicar fa uns anys Tres contes, Un record de Nadal, el Nadal, El convidat del dia d’Acció de Gràcies, tres incursions memorables en el territori de la infantesa. El Buddy, és a dir, el petit Truman, és el protagonista dels tres contes on Capote evoca els records de les celebracions familiars, en especial el record de la senyoreta Sook, una parenta tan ingènua com sàvia, amb qui el nen Truman va tenir una relació molt especial durant la seua infantesa a Alabama, on va viure separat dels seus pares, que treballaven i triomfaven a Nova Orleans i Nova York. Aquests relats, tendres i crus alhora, evoquen l’aprenentatge sobre l’amistat, la innocència i la maldat i en ells es condensa tot el talent narratiu de Truman Capote, al voltant del centre de l’univers casolà, la cuina: «¿És pel fet que la meva amiga és tímida amb tothom tret dels estranys, que aquests estranys, i simples coneguts, ens semblen els nostres amics més de debò? Em penso que sí. També, els àlbums de retalls que tenim, amb agraïments en paper de cartes de la Casa Blanca, correspondència de tant en tant de Califòrnia i de Borneo, les postals de centau de l’esmolet, ens fan sentir connectats amb mons on passen moltes coses, mons que hi ha més enllà de la cuina i aquesta vista d’un cel que s’acaba.»
Una altra visió de Nadal, molt més esbojarrada, descarnada i sarcàstica, la donen els relats de Lucia Berlin i de Lorrie Moore.
Lucia Berlin en Un vespre al paradís (L’Altra Editorial) ens transporta a la soledat sota les nits estrellades de Nou Mèxic i Texas, a l’Amèrica de l’oest. Perduts en la llum d’aquests cels hi ha un punt de bogeria, d’excentricitat, i la negativa a caure en les convencions i les conviccions, la qual cosa és allò que finalment salva alguns dels personatges de caure en una vida anodina i absurda, i els protegeix de la rigidesa del món i de la incomprensió social. En tot això ens fa pensar la imatge de Tiny el vespre de Nadal en «Texas. 1956». Des de la teulada de casa seua, Tiny contempla l’arribada de tots els familiars que no desitja veure a la nit de Nadal. Allà dalt, desapareguda i mentre tothom la busca, ella és l’ama i senyora de la festa i reparteix per a tothom. Un altre dels relats d’aquest llibre és «Nadal, 1974», una història en què la casa mil·limètrica de Maggie comença a omplir-se de convidats inesperats i la situació es desborda fins a tal punt, que el propietari li anuncia la mateixa nit de Nadal la rescissió del contracte de lloguer.
I per acabar aquest itinerari literari i nadalenc personal, esmentaré un dels meus relats favorits de l’escriptora Lorrie Moore: «Arre, borriquito, vamos a Belén», que vaig llegir recollit en el llibre Pájaros de América fa uns anys i que Edicions 62 va publicar en català, Ocells d’Amèrica, de nou amb traducció de Xavier Pàmies, no crec que siga simple coincidència la predilecció de Pàmies per aquests autors ací evocats…
Amb un humor mordaç, Moore hi desgrana la quotidianitat de la vida, en ocasions convertida en tragèdia, i s’apropa al somni americà com un viatge que transcorre sense lloc d’origen ni destinació. Els personatges d’aquest relat ens mostren persones solitàries i perdudes que han aprés a viure amb les seues decepcions, sovint amb la sensació de trobar-se en un lloc inadequat i de no ser els vertaders protagonistes de les seues vides. En Moore trobem una bona combinació: una visió molt particular del món, una sinceritat abassegadora, agudesa i elegància a l’hora d’escriure.
Dickens, O. Henry, Truman Capote, Lucia Belin i Lorrie Moore, entre tants altres, heus aquí el meu antídot nadalenc. Bon Nadal i bona sort!
