El passat mes de setembre engegàvem amb una presentació el nou curs acadèmic d’un cicle de Transport i Logística, el qual s’imparteix a un institut d’Almoradí, localitat ubicada al cor del Baix Segura. No obstant això, el professorat que actualment impartim classe al cicle ens havíem conegut dues setmanes abans de la presentació esmentada, ja que als interins ens deixen un cert marge de temps per tal de preparar el nou curs i familiaritzar-nos mínimament amb la matèria. Siga com siga, allà estàvem al departament la meua companya i jo parlant en valencià en una comarca castellanoparlant. Ella és d’Alacant i el valencià no és la seua llengua d’expressió habitual. En el meu cas, el meu avi havia decidit unes quantes dècades enrere que tallava amb la transmissió generacional del català a conseqüència de la inèrcia de l’anomenat mimetisme lingüístic, és a dir: creure que si mutes de llengua ve aparellat un ascens de classe. En tot cas, el meu valencià és d’escola i de carrer, no de casa. Clar, mentre vehiculàvem la nostra conversa en valencià i decidíem com encarar el nou curs no podia ometre com ressonava simultàniament al meu cap una sentència de Rafael Ninyoles: «La llengua materna no fa país».
La cosa no va quedar entre les quatre parets del nostre departament i, amb total naturalitat, férem la presentació del cicle en valencià. Entre l’alumnat no hi va haver cap queixa o petició de canviar-nos al castellà. És més, vàrem preguntar si algú no entenia alguna cosa i semblava que tothom estava seguint sense problemes les primeres indicacions del curs. Dins de l’aula, hom podria haver pensat que la llengua estava completament normalitzada si no fos per l’actual situació d’emergència lingüística que vivim al país.
A parer meu, les lectures polítiques d’aquest fet són obligatòries. Mentre escric aquestes línies tinc molt present un capítol concret de Nosaltres els Valencians que tracta la qüestió de les comarques castellanoparlants del País Valencià: La dualitat insoluble: aragonesos, castellans i murcians. Amb una descripció detallada de l’heterogeneïtat lingüística del país, al llarg del capítol es deixa palesa una realitat indefugible per a un procés de construcció nacional. Així doncs, Fuster venia a explicar que l’essencialisme valencià no tenia pas recorregut:
«La consciència, ni que sigui primària) d’una “personalitat” col·lectiva, necessita recolzar en una visió clara de la pròpia unitat, i) per tant, sent una repugnància instintiva a prendre en consideració els factors heterogenis que) per una raó o altra, hagi d’abraçar».
Sense negar la importància de la llengua per a la vertebració nacional, cal cercar altres factors de cohesió i, per aquest motiu, l’escriptor de Sueca deixa entreveure alguns com poden ser els lligams històrics o econòmics però també els de classe. En aquest sentit, la construcció nacional hui en dia transcendeix limitacions històriques i mira al futur a partir dels antagonismes de classe com ja ho havia fet darrerament. Així, el fet que el capital financer internacional de diferents fons d’inversió establisca els seus arguments turístics d’acord amb les demarcacions provincials és un aspecte ineludible per a la qüestió. Per posar alguns exemples evidents, La Costa Blanca s’estén des de Dénia fins al Pilar de la Foradada i la Costa Brava també coincideix amb les demarcacions provincials. Tenint en compte que la província i el municipi són els únics esglaons administratius amb competències efectives, la tria d’aquestes limitacions geogràfiques no sembla arbitrària.
En altres paraules, allò que tenim en comú des de la Marina Alta fins al Baix Segura (les dues comarques més pobres del país) és que les classes populars d’ambdues comarques patim un procés de despossessió i explotació laboral turística ben semblant i d’acord amb unes formes de dominació comunes. Els lligams de classe esdevenen un fet ben soluble pel simple fet de compartir un marc de lluita comú que se’n deriva de la impugnació d’una quadrícula homogènia de dominació constituïda en 51 províncies amb un subjecte d’emancipació nacional que va de Salses a Guardamar. La creació d’aquest subjecte no és un capritx per a apuntalar trets culturals en un àmbit estrictament folklòric, ans al contrari, és un objecte de disputa política que se’ns marca a cop de sentències del TSJ. Els interessos comuns de classe han de ser el punt de partida; la impugnació de l’encaix autonòmic del poble valencià és un denominador compartit per a la nostra classe i és, per tant, un afer radicalment democràtic.
Allò que va passar dins d’aquella aula tenia unes connotacions polítiques ben evidents. Es dibuixava vagament i de forma aïllada l’absurd de l’essencialisme nacional i projecta en el futur les nostres necessitats de classe més immediates. Les quatre paraules de cloenda d’aquell Aplec de Castelló fa ara quaranta anys són ben vives: O ara, o mai!
