Els fets esdevinguts amb la professora del col·legi de Palma que va tractar de fer complir un acord de claustre i va haver d’eixir de classe davant l’actitud dels estudiants d’un grup de 1r de Batxillerat, ens torna a recordar la posició tan delicada que ocupen els professors i professores en general, i els de secundària en particular, davant de les embranzides de la ultradreta i més encara els de la nostra llengua, sempre al seu punt de mira.
Des del principi el tractament mediàtic de la notícia ja assenyalava la professora. S’afirmava sense matissos que els estudiants havien sigut expulsats del centre (en realitat les classes d’eixe grup acabaren dues hores abans) per haver penjat en classe una bandera espanyola. Ràpidament els mitjans de claveguera habituals tenien les dades personales de la docent i immediatament començaren l’assejament desfermat i les amenaces de mort. De res van servir els comunicats del centre (d’un col·legi La Salle!) explicant context i detalls. Els gossos del feixisme ja havien olorat la següent presa «antiespanyola», professora i de català, combinació perfecta.
Ja la repressió franquista durant i després de la Guerra Civil va tindre en els docents un dels seus objectius fonamentals, i algunes coses sembla que no han canviat. La ultradreta té clar que aquells encarregats de l’educació dels i de les joves són els seus enemics i qualsevol ocasió els és bona per demostrar-ho i per fer-los sentir la inquietud i fins i tot la por. Convertir un incident de l’interior d’un col·legi en una notícia esbiaixada que desferma els brams de les bèsties és no només un atac personal a aquesta professora sinó també un avís, una amenaça per a tots els altres.
D’altra banda, és evident el que l’acció dels estudiants tenia de provocador, quan fins i tot sembla que el centre havia acordat permetre’ls l’exhibició de les banderes en l’aula els dies de partit. La bandera d’Espanya és la que és i té la història que té i és al cap i a la fi la bandera monàrquica, però no em deixa d’impressionar com els espanyols hiperventilats de qualsevol edat l’utilitzen sistemàticament contra altres ciutadans i ciutadanes amb qui comparteixen estat. L’enemic interior pot ser una manifestació pels drets LGTBI, una manifestació feminista o una professora de català. La bandera normalment s’alça per atacar el veí. És, com la mateixa institució monàrquica que representa, una bandera de part. El nacionalisme espanyol constantment expulsa ciutadans i ciutadanes. Ells mateixos són qui construeixen una manera ben estreta de ser espanyol que pràcticament resulta indistingible de ser ultradretà.
I a més, la difusió d’aquesta notícia mostra una vegada més el paper tan tòxic d’una part important de mitjans de dretes, atiant el foc i possibilitant el linxament. La premsa esdevinguda propaganda és l’inici, el col·laborador necessari de l’agressió. I llegint aquests dies la redacció d’algunes notícies, és molt difícil no veure-hi mala fe.
En resum, quan aquesta notícia ens recorda la posició dels professors i de les professores crec que hem de redoblar el nostre reconeixement i la nostra solidaritat, en general, i a la professora concreta en particular. Ells i elles portant la llum enmig de la tenebra mereixen el suport de tots els demòcrates. Els que atien els lixaments, units a la inhibició de determinades persones i col·lectius perquè està per enmig la bandera i una professora de català i alguna cosa hi haurà, regalen terreny als feixistes, validen els seus mijtans i estratègies i ens acosten cada dia que passa un poc més a l’abisme.
