La Llei 10/2022 anomenada comunament «Ley del solo sí es sí» pel que fa a la reforma dels delictes d’agressió sexual, que és l’objecte d’aquest article, proposa al meu entendre una sèrie de solucions innovadores que fugen del populisme punitiu i amb les quals no es pretén castigar més o castigar menys, sinó castigar millor els delictes d’agressió sexual que tenen com a víctimes majoritàriament les dones i els menors d’edat, conjugant l’interès en la protecció dels seus drets amb la finalitat resocialitzadora de les penes.
En primer lloc, la Llei 10/22 agrupa els anteriors tipus delictius d’abús i agressió sexual en aquests últims, cosa que aclareix i facilita la seua aplicació notablement, evitant problemàtiques com va succeir amb el cas de La manada.
En segon lloc, no eleva cap de les penes màximes, que hi romanen iguals o s‘hi redueixen en només dos casos. L’explicació és senzilla: elevant-les es transmetria una sensació de voluntat punitivista que és contrària a l’esperit de la norma i que resultaria, a més a més, un exercici inútil tenint en compte que les actuals penes màximes mai o quasi mai s’han imposat pels Tribunals, amb la qual cosa és absurd elevar-les encara més. No té sentit que amplies la terrassa de ta casa si no hi puges mai.
En tercer lloc, i sobre això sí que hi ha un unànime consens al voltant de la seua necessitat, s’ha agreujat el càstig sobre determines conductes que exigien una resposta més severa per la indefensió en la qual es trobaven les víctimes, per exemple quan l’agressió sexual es perpetra contra la dona mateixa o quan es duu a terme mitjançant l’anomenada submissió química.
En quart lloc, s’hi ha introduït, com a pena d’obligada imposició per a totes les agressions sexuals a menors de setze anys, la retirada de la pàtria potestat als agressors encara que els seus fills no hagen sigut les víctimes del delicte. Certament pot ser una mesura més efectiva per a la dissuasió que la suma al pes d’anys de presó.
En cinqué lloc, s’hi han rebaixat les penes mínimes de tots els delictes i se n’han afegit de nous amb penes atenuades que podrien aplicar-se segons les circumstàncies particulars del cas i les del mateix culpable. Suposa això desprotegir les víctimes o una rebaixa generalitzada de les penes? Ni de bon tros, ja que atés que quasi la pràctica totalitat de les penes màximes continuen igual, els Tribunals podran continuar imposant les mateixes que imposaven fins ara, i només aplicaran les noves mínimes o les atenuades en aquells casos en els quals entenguen que la menor gravetat dels fets així ho meresquen i que abans de la promulgació de la Llei s’estaven castigant de manera desproporcionada.
Finalment, tan sols s’hi han rebaixat les penes màximes de dos delictes: el bàsic d’agressió sexual amb violència però sense penetració, que baixa dels cinc als quatre anys de presó, i la del seu tipus agreujat, que baixa dels deu als huit anys. I ací, encara que aquesta rebaixa em sembla raonable, sí que considere que, per a combatre els sectors socials més punitivistes, en l’Exposició de Motius de la Llei s’hauria d’haver explicat el perquè d’aquesta reducció. Tanmateix, respecte del primer delicte, les raons són evidents ja que el tram màxim de la seua pena anterior, que anava dels quatre als cinc anys, es reservava únicament pels Tribunals per a les agressions sexuals més greus en què s’haguera emprat una violència excessiva, figura que, ara amb la reforma, s’ha convertit en un agreujant del tipus qualificat. És a dir, mentre que abans de la reforma les agressions sense accés carnal però amb violència per molt greu que aquesta fora només podien castigar-se amb un màxim de cinc anys, ara poden ser-ho amb fins a huit, per la qual cosa suposa un augment que no una rebaixa de penes, encara que més sistemàtica i lògica. Respecte del segon, perquè en ser un delicte que generalment concorrerà amb uns altres com el de lesions, maltractament, amenaces, etc. (poqueta gent s’ha adonat del paper de la nova norma concursal de l’art. 194 bis que permetrà la condemna per separat de fets que abans es consideraven subsumits en el de la mateixa agressió sexual, especialment les lesions psicològiques) o, en el cas de la participació de diverses persones, se’ls imputarà a cadascuna tants delictes com aquestes foren, existia un risc cert d’excés en el càstig que la Llei 10/2022, al meu entendre, pretén limitar encertadament.
Sent així les coses, on està la polèmica? Són justificades les crítiques a dreta i esquerra que rep la Llei? En la meua opinió no ho són en la major part i la polèmica només té un interès polític que no jurídic. Tractaré de explicar-ho en la segona part d’aquest article.
