El Compromís menut

Quan l’actual coalició Compromís va nàixer, uns anys abans i de cara a les eleccions nacionals de 2011, se’ns deia que l'important era aglutinar com més forces millor i que havíem de buscar els mínims denominadors comuns i no els màxims comuns divisors. Per a la campanya de les eleccions estatals que varen tindre lloc aquell mateix any, el candidat -Joan Baldoví- repetia en cada míting que feia aquesta mateixa fórmula, per tal de solidificar una amalgama que encara -i encara ara- era molt dèbil: «no mireu allò que ens divideix, mireu allò que ens uneix».

No sé si mai li vàrem fer massa cas, a Baldo -malauradament-, però el que sí que veig és que, d’un temps ençà, el vent bufa cap a una altra banda -si és que mai va bufar diferent-. L’últim episodi ha estat l’obligatorietat que ha aprovat l’Executiva Nacional de Compromís d’un document -que no ha comptat amb la participació ni votació de cap militant més, a propòsit: l’habitual de dalt cap a baix- que s’ha de signar com a requisit per a poder ser candidat de la coalició. És a dir, tots els qui vagen en una llista electoral de Compromís hauran d’adherir-se a aquest paper; pam amunt, pam avall, unes 2.000 persones.

Si tenim en compte que aproximadament el 90% dels col·lectius locals -i faig curt- no compleixen el reglament de Primàries, perquè no s’acobla a les seues necessitats -cosa que no necessàriament ha de ser roïna; ni tan sols per al reglament, de fet-, i, doncs, trien i elaboren les llistes al seu aire, aquest document calcule que tindrà un èxit encara major. Hi haurà cabassos i cabassades de candidatures de Compromís que no s’hi adheriran -i, per descomptat, ni tan sols per oposició activa, sinó, simplement, perquè el desconeixeran i estaran a unes altres coses més importants-. I no passarà absolutament res. Autèntic fum de botja.

Llavors, per què tot aquest rebombori? Doncs, paradoxalment, una de les veus més clarament alineades amb la direcció -amb un càrrec institucional important- i que tot sovint s’encabota a recordar-nos els estudis lingüístics que té va definir -involuntàriament- el document a la perfecció: un «encontre». Efectivament: un «encontre» (que deriva de «contra») és una «topada hostil»; és a dir, l’acció d’anar a «encontrar-se» amb algú «especialment amb hostilitat». Sinceritat extrema o lapsus freudià?

Així, si fins ara -teòricament- ens havíem dedicat a mirar amb qui podíem fer camí junts, amb qui podíem trobar-nos, el vent -com deia- ha canviat i hem posat el fre, ens hem mirat entre tots els que estem, hem començat a veure qui ens sobra i li hem plantat en la cara un document que sabem que no li farà gens de gràcia. Signa ací per a certificar que professes la fe correcta.

Quan un grup decideix reunir-se i presentar una candidatura, es dona per fet que assumeix uns valors comuns, més encara quan ho fa davall del paraigua d’una organització política. Així mateix, s’hi presenta amb un programa electoral, del qual, per descomptat, no cal que tots els seus membres subscriguen fins a l’última coma, sinó que són unes línies amb les quals estan d’acord en general, més enllà de matisos. Al remat, la política no deixa de ser una balança entre la integritat i puresa de les idees i la pragmàtica de les accions. No és fàcil trobar l’equilibri entre quedar-te a soles, però no discutir amb ningú, i intentar arribar a tot arreu i… de la mateixa manera, no moure’t del teu melic perquè, simplement, la teua proposta està buida de contingut. No és fàcil, és clar, però, de vegades, sí que és fàcil saber cap a on s’inclinarà la balança.

Hi ha qui acusa els qui no veiem clar aquest document de no respectar els drets humans. Més encara: d’estar-hi en contra. «Qui està en contra de signar aquest document està en contra dels drets humans» és la formulació grandiloqüent que enuncien. A mi, que hi estic en contra pel procediment i no massa pel text, fonamentalment, em venen al cap diverses qüestions al respecte. Se sol dir que, en una taula en què hi ha nou demòcrates i un nazi, si els demòcrates no se n’alcen i se’n van, en eixa taula hi ha deu nazis. És per això que em sorgeix el dubte: si tots compartim organització -i no he vist cap dels qui fan aquesta acusació abandonar cap reunió i anar-se’n-, estem tots en contra dels drets humans? Som tots nazis (se’m fa difícil qualificar d’alguna altra manera algú que està en contra dels drets humans, sincerament)? A Compromís hi ha militants, candidatures i col·lectius sencers (perquè trien eixes candidatures) que són feixistes i estan en contra dels drets humans?

Ausades, mareta! Una direcció que no es fia de les seues candidatures i que fins i tot hi troba gent en contra dels drets humans! Quin panorama per a demanar el vot a l’electorat i que et responga en massa! A parer meu, si Compromís vol tindre uns resultats dignes i decents en les pròximes eleccions nacionals, que estan previstes d'ací a mig any, hauria de fer-li més cas a Joan Baldoví i centrar-se a oferir una proposta solvent, en comptes de mirar cap als costats i anar a l’encontre de tots aquells que els molesten.

Això, és clar, si el que es vol és construir un Compromís gran, en el qual, lògicament, hi haurà moltes veus dissidents amb la direcció, però que, segurament, serà més útil per a la societat valenciana, i no un Compromís menut, on, això sí que no, ja ni tan sols hauran d’haver de sentir que algú els incomode amb opinions discrepants.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.