Alguna cosa es mou a Alacant. De manera molt tímida i molt insuficient, per descomptat, però, tanmateix, es mou, com diu la citació cèlebre. I això, tenint en compte les coordenades espacials i temporals en què ens trobem, no s’ha de passar per alt. Si ens ho hagueren dit fa uns anys, no en donaríem crèdit. «Alacant no s’humilia», així, i no només en castellà, sinó que també en valencià, amb marquesines i publicitat pel centre de la ciutat -i hi insistim: ni tan sols açò pot passar desapercebut-, en referència a la seua «província», sí, però amb una vehemència que qualsevol diria que ha sorgit una CUP alicantonera; al crit de «s’ha acabat» i eixe «Alacant no s’humilia», es manifestava la patronal i la dreta alacantina el passat 3 de novembre a la plaça de la Muntanyeta.
És evident que es tractava d’un moviment tàctic. De fet, la unitat de la plataforma per un Finançament Just, on hi ha representats tots els partits polítics, sindicats i patronals valencianes, es trencava, ja que la part sindical i progressista se’n desvinculava, tot i que sembla que hi tornaran a haver més mobilitzacions unitàries més endavant. El que buscava la dreta és pur i dur electoralisme, és clar, i focalitzar el problema amb els governs rivals a València i Madrid, com si es tractara d’una qüestió puntual que amb un canvi de cromos s’arreglara. Un acte de campanya de cara a les eleccions locals i nacionals que tindran lloc d’ací a mig any.
Sí, és evident. Però, per això mateix, és molt simptomàtic. Fins i tot amb totes les prevencions de què hem parlat, en quin moment abans denunciar un maltractament -i en els termes en què s’ha fet i per part de qui ho ha fet- era un acte «electoralista» a la ciutat d’Alacant? Només per això, ja ha pagat la pena veure el teatret -el sainet, millor dit- que han muntat.
Encara estem molt lluny d’assolir una massa crítica en les comarques del sud que prenga consciència del maltractament sistemàtic que rebem en finançament i inversions i de com tot això afecta de manera molt directa els àmbits més bàsics d’una vida política en comú, de l’estat del benestar i de les possibilitats de gaudir d’un horitzó de vida digna per a tota la ciutadania que hi habita. Però el primer pas està fet; i, així, tot i que de manera molt cínica i fal·laç, la dreta alacantina s’ha vist obligada a fer -per molt que odien el terme- «valencianisme» per a situar-se en la pugna electoral. No està gens malament.
Alguna cosa es mou, fet i fet. Si els valencians -tots els valencians- tenim forces polítiques pròpies, podrem -almenys- emmarcar la discussió i la disputa política en els termes que són importants i en els quals tenim molt a guanyar. O no és de veres que és molt més important per a la vida dels alacantins que la conversa política gire al voltant de les inversions -la falta de, concretament- al territori que no de l’última ocurrència de qualsevol personatge madrileny? I no és de veres, així mateix, que el maltracte en tots els indicadors que pateix el País Valencià -i les comarques del sud al capdavant- és exactament el mateix mane qui mane a Madrid?
Es mire com es mire, si «s’ha d’acabar» la «humiliació» cap a Alacant, només hi ha un lloc pel qual ha de passar: el valencianisme. Siguem coherents, doncs, i oferim una proposta en conseqüència. El moment ens ho demana.
