Als peus del monestir de Santa Maria del Puig és molt difícil resistir-se a l’èpica. A la mínima que es tinga una miqueta de perícia amb l’ús del diccionari de la rima i s’haja fullejat el Llibre dels fets, els alexandrins s’escriuen a soles. És a dir, és un indret ideal per a fer el ridícul. Per tant, cal portar-hi cura.
El darrer diumenge d’octubre el camí és ben sabut, com cantava Al Tall: cal canviar l’hora dels rellotges i cal aplegar-se al Puig. El valencianisme polític fa anys que ha establit aquesta tradició. A l’esplanada, la UPV-BLOC-i ara Més i, a la Muntanyeta de la Patà, el PSAN i també ERPV, després que els més valents arriben de la marxa a peu des de la ciutat de València, en l’itinerari invers que segles fa va realitzar Jaume I.
És un dia gran de partit i té moltes coses positives. Es tracta de consum intern, lògicament, però, ben mirat, no se’n pot menystenir la importància. Col·lectius de tot el país s’hi apleguen, es troben o retroben, cuinen paelles, hi ha fireta cultural i llibresca, jocs i activitats per als més menuts, beguda, música i, per descomptat, hi ha també parlaments polítics que conta la llegenda que algú, un dia, va escoltar amb atenció.
És evident que l’Aplec del Puig és un acte festiu. Fet i fet, un acte de comboi, per citar una paraula i un terme ben nostres que ha estat maleït i condemnat per mil dimonis de tant ús i abús que se n’ha fet. Un acte, doncs, que, com moltes altres coses, té una imatge i un sentit interns i d’altres d’externs. No és fàcil establir-ne els límits, és clar.
Tot i això, se’m fa difícil creure que dega haver-hi en algun lloc algun votant valencianista que el que desitge d’aquest acte siga veure els seus representants polítics bevent i ballant. De la mateixa manera, se’m fa difícil imaginar el polític que beu i balla i decideix que el que vol el cens electoral que representa és això mateix: un vídeo en què se’l veja bevent i ballant a ritme de Chenoa. Se’m fa difícil, però, segurament, és perquè, quan jo hi vaig, eixos polítics ja en venen. Em reconec ignorant al respecte.
Perquè això és, bàsicament, el que ens ha comunicat Més-Compromís, fonamentalment a través de la seua secretària general, aquest Aplec al Puig de 2022. Si Tots Sants s’acostava després del terratrèmol del cessament de la consellera Mireia Mollà, justificat perquè són temps difícils i convulsos per a tantes i tantes famílies valencianes davant de la crisi que ens ve al damunt -un argument que servia per a la defenestració com per a l’elevació als altars, però qui sembra, cull-, aquesta por del futur més pròxim s’esvaïa amb danses rituals.
Quan vàrem deixar de ser un partit polític i ens vàrem convertir en una festa de fi de curs a l’institut? No hem aprés res del nefast acte dels balls en el riu del Túria un parell de dies abans d’obligar Mónica Oltra a dimitir? Perquè no estem parlant que algú s’hi haja diguem-ne infiltrat i t’haja tret a la llum uns vídeos d’una festa, que llavors la reacció lògica seria preguntar-se si eixa persona no s’ho ha passat bé mai i que se’n vaja a dotorejar a sa casa. No: estem parlant que eixos mateixos vídeos es munten -d’alguna manera-, se’ls posa música i es difonen urbi et orbe per part de l’organització. De veres? És precís?
Deu haver-hi un terme mig entre fer una política que fuja de l’estampa grisa del senyoro gris amb tratge i corbata negres i que la teua única política siga intentar demostrar que no t’hi assembles gens. Si tenim en compte la idea que té la societat dels polítics i què en pensen, no sembla la millor opció que els plantes davant del nas que, amb els diners que et paguen -o que tenen assumit que et paguen, siga o no de veres-, tu estàs ballant i fent festa.
Si aquestes imatges dels polítics són la benzina més potent com a combustible per a la demagògia, quan es converteixen en la teua única comunicació es transforma ja en un drama. Potser em repetisc i ja ho he dit massa vegades -potser una vegada ja n’era massa, ben mirat-, però no, la gent no ens va votar en 2015 perquè volien que el brilli-brilli canviara de bàndol, ja que els PPros eren molt lletjos i nosaltres som molt guapos.
No: l’espill no vol que guanye Feijóo. No era tan complicat fer un acte polític en què volgueres destacar o introduir en l’agenda pública de la setmana un missatge polític, amb les fotos de militants amb banderetes del partit i polítics fent discursos, i ja després et fas la festa amb la colla, que és necessària, imprescindible i molt saludable, però que el teu votant no vol veure. Hi insistisc: no, no la vol veure. I no perquè vulga que guanye Feijóo. Un missatge avorrit? Per descomptat. Però un missatge almenys que no clava el dit en l’ull.
