Tal volta el segle XXI, per a moltes dones, i per extensió per als homes amb qui convivim, és el temps de la igualtat, o, millor dit, de l’embranzida en la lluita per la igualtat. Acostumades a teixir fils de diferent calibre, les dones hem desplegat tot un conjunt de xarxes de sororitat en els diferents àmbits de la vida pública, des de fa molt de temps. Però per no remuntar-nos massa en el temps, -treball que sí que s’ha d’abordar des de l’àmbit acadèmic o de recerca- faig memòria des de finals del segle XIX, quan les pioneres del feminisme plantaren cara a la desigualtat lluitant pels drets civils a favor de la meitat de la humanitat. No va ser una lluita fàcil, innòcua, de saló, no. Moltes d’aquelles sufragistes van pagar molt cara la seua determinació. Però finalment els països anomenats occidentals, deutors de la Il·lustració, van anar reformant les seues lleis per acollir les dones dins del món polític, ni que fora només dipositant un vot periòdic en una urna. Una altra cosa és l’assumpció del poder polític real. I també la diferent, feble i de vegades excessivament tardana, extensió de les mesures d’igualtat al conjunt del planeta, on encara perviuen en esta segona dècada del segle XXI dominacions i abusos –encunyats per ideologies i religions insuportablement injustes, ficades a dirigir el món- com aquelles que es donen en països com Afganistan o l’Iran, per posar exemples recents d’ignomínia que encara inunden les nostres retines.
I em ve a la memòria quan, sent jo xiqueta, la Indira Gandhi, entre els anys seixanta als huitanta va ostentar importants càrrecs a l’Índia, entre d’altres presidir l’Estat. Filla del líder del Congrés Nacional Indi, Jawaharlal Nerhu, era sens dubte una excepció espentada per la seua pròpia dinastia i, segurament, per un caràcter i una intel·ligència grans, però per a la xiqueta que jo era, representava una gran possibilitat. La possibilitat que una dona liderara, decidira… (que ja és dir!). Amb el temps vaig aprendre que per governar ajuntaments, regions, Estats…, existien els partits polítics. I que en els partits decideixen qui sí i qui no ostentarà o tocarà poder de veritat: és a dir, disposarà de pressupostos, de diners, que s’invertiran ací o allà. I que eixes decisions són fruit de negociacions no exemptes de lluita, d’esforços, de punyalades.
Quan una dona s’incorpora a la política, ho ha de fer a través d’un partit, fins i tot des de la independència no militant, i resulta que els partits, ai!, solen estar dominats pels homes. Mentre nosaltres teixíem xarxes, ells lliuraven batalles. L’estil i el to de les dones polítiques, sense deixar de mostrar autoritat, ofereix un perfil de caire més dialogant i somrient, llevat d’algunes bel·licoses excepcions, com ara Margaret Thatcher (Iron Lady/la Dama de Ferro), a finals del segle XX. Sense anar més lluny, el somriure de vegades lític de Yolanda Díaz o el de Mónica Oltra, o el «bovalisme» estudiat d’Ayuso. Són així de veres? O es tracta del posat que s’espera en una dona que fa política? Per què encara necessitem donar una determinada imatge, buscant empatitzar amb els possibles oponents o votants? La manera de com t’expresses, com vas vestida, com t’has pentinat, com concilies la vida familiar…, són observacions que difícilment s’esperen sobre un polític mascle, a qui només se li demanarà solvència gestora. Tantes barreres encara per enderrocar per a les dones!
Dit això, tornem al tema del poder. Destituïda la consellera Mollà, a mans d’una correligionària d’Iniciativa, Aitana Mas, ara ben posicionada com a vicepresidenta, de sobte la premsa comença a fer observacions i comentaris que, fins ara, romanien pansits als quaderns de notes dels periodistes. Com ara que els padrins polítics d’ambdues són dos homes –i no precisament jovenets, cosa que donaria per a un altre tema sobre els joves i el poder dins dels partits-; dos padrins, a saber: Pasqual Mollà –pare de l’ex-consellera i d’una petita nissaga que transita per la política valenciana des dels anys 80- i Manuel Alcaraz, -ex-conseller de Transparència de llarga trajectòria i avesat als canvis de timó-, qui fa poc escortava amatent, com a «pare» d’Aitana Mas, mentre esta es presentava en un discurs llegit davant empresaris alacantins. Sembla que ens injecten hetero-patriarcat en vena.
O siga que, al remat, diuen, hi ha dos homes al darrere! Realitat? Descrèdit? O tot plegat? I també ens diuen que s’enfronten dos línies de força dins d’una esquifida però poderosa, veges per on!, Iniciativa, on, com al Barça de Messi, tothom jugava per a Mónica Oltra, ara apartada del poder real, i no sabem si encara en l’ombra. I d’això anava la lluita, de poder, de control dels diners públics… I, com era d’esperar, guanya qui més volum de poder té (Mónica Oltra i arrimats), qui més pressupostos pot manegar per a la conselleria pròpia o d’aliats. Des de Més Compromís, la veu d’Àgueda Micó a penes s’escolta. Però això tampoc és cap novetat. Una crisi més que ja li va bé al partit de l’Honorable President, senyor Puig. I a tota la dreta valenciana, que no és poca.
Sembla que la situació i la societat actuals demanden dones de la política fortes, independents, amb criteri i veu ferma! La vella política no encaixa amb els ideals igualitaris del feminisme. Els lideratges del segle XXI, o passen per les dones independents o la igualtat seguirà sent un somni. I, sens dubte, tenim tot el dret a equivocar-nos i a rectificar, només faltaria!, però a mantindre l’ànim i la bandera de l’igualitarisme ben alt.
