Camí de la faena escolte el pòdcast Viva l’Italia, de David Guzmán a Catalunya Ràdio. A l’últim episodi de la temporada, sona Canzone triste, una lletra d’Italo Calvino, interpretada per Margot, membre del grup Cantacronache. La cançó, del 1958, explica la història d’una parella que només es veu a l’hora del desdejuni i del sopar. Ella treballa de dia i ell de nit i això que ara en diem conciliació és una quimera perseguida en l’escalfor dels llençols del llit, que també treballa a torns.
Els amors difícils és el segon llibre de Calvino que vaig llegir (en castellà, en versió d’Aurora Bernárdez). Escrit entre l’any 49 i el 67, són tretze relats anomenats «aventures» i dues novel·les curtes (La formiga argentina i El núvol de smog). Una és «L’aventura de dos esposos» que només es veuen fugaçment al matí i a la nit. Ell fa el torn nocturn, mentre que ella treballa de dia. Les estones que es troben s’abracen, cuinen, parlen i discuteixen i es tornen a abraçar. Quan és ell qui entra al llit de matí, s’estira al seu costat, però acaba lliscant cap a la tebior del lloc que ha ocupat la dona. A la nit, quan es gita, ella toca amb el peu el costat del llit de l’home, però s’adona que el caliu l’espera al seu lloc, on també ha dormit ell.
Calvino va escriure la cançó i el conte el mateix any, en la seua etapa neorealista. Tant un text com l’altre fan gala d’una gran economia d’elements. El neorealisme de Calvino sempre m’ha semblat molt coherent amb les obres posteriors, més fantàstiques. Hi ha una unitat d’estil o, millor dit, unes maneres de fer comunes, que donen consistència a una obra molt extensa i variada.
L’estiu passat vaig donar a llegir al meu fill un llibre de contes tradicionals adaptats per Calvino. Me’l van regalar quan tenia l’edat que ell té ara, 10 anys. El príncipe cangrejo és l’edició castellana d’Espasa-Calpe, traduït també per Aurora Bernárdez, d’una tria de rondalles per als lectors menuts, extretes de la gran obra folclorista de Calvino: Fiabe italiane. Aquestes rondalles també avancen amb la rapidesa que l’italià imprimeix als seus contes. En cada frase, un pas més avant en la narració. És el que recomana Gonçalo Tavares a Breus notes sobre literatura Bloom (la traducció és de Pere Comellas): «Cada frase és una oportunitat per iniciar un món». Aquesta idea semblaria, de fet, el punt de partida de Si una nit d’hivern un viatger.
L’operació de Calvino és diferent de la d’Enric Valor. El filòleg castallut aprofita les rondalles per a emprendre tant una tasca filològica de recuperació lèxica, com per a construir una sintaxi narrativa i descriptiva complexa. Calvino no en tenia la necessitat i converteix els contes tradicionals en narracions àgils. El que dona títol al recull és un bon exemple d’aquesta esveltesa.
La rondalla del príncep cranc va ser recollida a Venècia. Un dels llibres que més m’estime és Les ciutats invisibles. Un viatger recorre l’imperi i descriu els seus dominis a l’emperador, però mentre ho fa construeix amb exactitud una imatge de l’única ciutat que no esmenta mai: Venècia, de la qual fa anys que es va absentar. Les ciutats que descriu Marco Polo em recorden les taxonomies impossibles i múltiples de Borges, com aquella que va fer riure tant Michel Foucault, o els contes de Cortázar i, encara, els Viatges i flors, de Rodoreda.
Mercè Ibarz, a Rodoreda. Exili i desig (Empúries, 2008) relata les connexions de Mercè Rodoreda a través de Joan Prat/Armand Obiols amb la parella Aurora Bernárdez i Julio Cortázar («en algunes coses simètric» a ella, diu Ibarz) i amb Esther Calvino. A Rodoreda, un mapa. Viatges, faules, lectures (Barcino, 2022), a més, estira el fil que uneix l’autor de Palomar amb l’autora d’Aloma: «Rodoreda havia fet una trajectòria similar, anant des d’un molt singular neorealisme de tocs fantàstics fins a la narrativa declaradament fantàstica, visionària i especulativa dels Viatgers i flors, Quanta, quanta guerra i La mort i la primavera». Per a Ibarz, a més, Viatges i flors és «un bon exemple de les propostes de Calvino per a l’actual mil·lenni, inclosa la consistència». Hi estic d’acord.
Les ciutats invisibles és un llibre de l’any 72, els viatges i les flors de Rodoreda es publiquen l’any 80, però les Flors van ser escrites als anys cinquanta a l’exili i els Viatges, als setanta, a Romanyà de la Selva. Ací també hi ha una viatgera que va d’un lloc a un altre. Els pobles de Mercè Rodoreda, sovint, són indrets inquietants, hi falta gairebé sempre alguna cosa, una guerra per als soldats, les nenes que es perden al bosc, els homes que han abandonat les dones, el poble que ja no hi és perquè només el visiten els morts. El que és absent és el que més es veu.
Rodoreda és capaç de fer de l’element fantàstic, de l’atmosfera rondallística, una pantalla de la realitat, fabulosa i dessassossegadora, que multiplica les lectures. El penúltim poble és «Viatge al poble de la por», un lloc orwellià on enmig de xalets preciosos envoltats d’arbres i flors hi viu gent que se sent observada, vigilada per «un ull carregat de poder i intel·ligència».
El conte encara neorealista de Calvino salva la felicitat dels protagonistes amb una frase esperançadora: «Arturo también había dormido allí, y eso la llenaba de gran ternura». El conte gairebé distòpic de Rodoreda acaba amb un inquietant «Per què?».
