Si vos he de ser sincer, estic trist. Fa un parell de dies la Crida pel finançament va organitzar una taula rodona que duia per títol «Estat actual de la reforma del finançament valencià» i que va tindre lloc a la sempre amable i combativa seu d’Intersindical Valenciana. L’amabilitat dels organitzadors em va permetre conversar amb representants del PSOE, Compromís, Podem, Esquerra Unida i Demòcrates Valencians en una taula amb igualtat de temps d’intervenció i una audiència i companys de taula ben civilitzats.
La tristor, però, va començar a aparéixer quan, després de les dues rondes d’intervencions de la taula, no vaig ser capaç de detectar cap diferència en el marc mental dels representants botànics que m’hi acompanyaven, més enllà d’algunes variacions dialèctiques més o menys cosmètiques. El Botànic ja, com a dogma de fe, és uno y trino, sense espai per a les diferències que, almenys i en teoria, hi havia fa set anys.
Quan els marcs de submissió -submissió dels interessos valencians a les ordres de l’amo de Madrid- que ja li suposàvem al PSOE -i al PP per extensió setantavuitística– es generalitzen entre els partits que suposàvem rupturistes -s’hi definia Podem i, en major o menor mesura, Compromís fins fa poc-, l’estampa que ens queda com a país és dramàtica. O més. Més perquè, en aquest cas, els marcs mentals passen a ser marcs de resignació; marcs de no s’hi pot fer res més, de almenys no governa la dreta, de statu quo. Marcs d’acceptar les regles de joc d’un altre; de qui tens al davant, de l’altre. I no només amb el finançament; també amb tota la resta. Marcs, en definitiva, de que es vol abandonar el combat.
Un exemple diàfan és la Diada que commemorarem aquest diumenge Nou d’Octubre; només cal vore la diversitat de noms, senyeres i dibuixos que trobem depenent de l’organisme, partit o col·lectiu que el reivindique. Perquè el Nou d’Octubre, els valencians i les valencianes, només podem celebrar una d’aquestes dues coses; el Dia de la Comunitat Valenciana o la Diada Nacional del País Valencià. Només una; ambdues alhora són incompatibles.
El Dia de la Comunitat Valenciana és una festa espanyola. Punt. Amb una commemoració més o menys jocfloralista de l’entrada del rei en Jaume a València amb la missió divina d’anar incorporant els valencians i les valencianes a una futura Espanya que ja estava escrita als renglons de déu nostre senyor amb pulcra cal·ligrafia -qui sap amb quina normativa. És la festa de l’«autogovern», la festa de la descentralització administrativa, del «Per a ofrenar». La festa de la submissió. O de la resignació.
La Diada Nacional del País Valencià és una declaració de sobirania en ella mateixa. O de demanda d’eixa sobirania. O és que hi ha algun lloc del món, algun territori que es diga, es considere «nació» i que no reivindique per a ell mateix la seua plenitud nacional? O és que la «plenitud nacional» no significa constituir-se en un estat com qualsevol altra nació del món, com a comunitat política d’homes i dones lliures? És la festa de l’estel a la Senyera, la festa del coratge, la festa de ser un país amb necessitats molt concretes i a la cerca de les millors ferramentes possibles per a afrontar-les. La festa del ja n’hi ha prou. La festa de la ruptura.
Em temo que, després de set anys de Botànic, la gent que els va fer confiança es divideix en dos tipus, els resignats i els rupturistes. Amb els resignats hi ha poc a fer, més enllà de desitjar-los sort en la gestió d’una regió d’una Espanya que ja està bé com està i que anirà amollant fil de pescar o estirant-lo a mesura que li convinga a l’statu quo. Els rupturistes, però, aquells que li van donar suport a Compromís o Podem, o a Esquerra Republicana, o que es van quedar a casa, hem de parlar. Podem construir les bases, com deia l’altre dia l’amic Toni Infante en aquest mateix mitjà. Fem-ho, perquè amb la resignació mai, mai, mai, s’ha construït res. I menys una nació. I menys una República Valenciana d’homes i dones lliures.
