La història va anar com va anar -no cal que ho tornem a explicar ara- i el nostre país va acabar anomenant-se comunitat. El debat al voltant de la correspondència entre les coses i el nom que els hi posem ja el trobem a Plató i, com tants altres debats clàssics, continua obert.
Sembla clar que la intenció d’aquella maniobra onomàstica era aigualir l’accés a l’autonomia del poble valencià, després que la ciutadania expressara de forma molt majoritària la seua voluntat d’autogovern.
Volgueren dissoldre la «cosa» amb una denominació insípida, inodora i incolora i, al mateix temps, van demonitzar no sols el terme amb què les valencianes i els valencians havien expressat el seu desig de redreçament nacional i social, sinó que van demonitzar la paraula país, encara que anara sense adjectiu.
Però, ni la paraula ni el concepte van desaparéixer, no sols del llenguatge comú, sinó de la vida quotidiana de moltes persones. S’ha mantingut en la parla i, així, «fer país» ha dotat d’un sentit molt concret l’acció política, econòmica, social i cultural d’individus i col·lectius amb una perspectiva molt clara del que significa ser valencià.
Hem fet país en la nostra família, al treball i la festa. Hem fet país en la defensa del territori, la llengua, l’educació, la sanitat i la justícia social. Hem fet país amb la música, les arts plàstiques, el teatre, el cinema i l’esport.
Perquè, fer país no és agitar una bandera; és una actitud cívica, que implica la defensa d’uns determinats interessos, que són els de la majoria i, especialment, els dels més desafavorits; que no defuig el conflicte, però no en crea d’artificials, i busca la concòrdia.
Així hem anat construint el país, bastint-lo des dels fonaments, dia a dia, lluita a lluita, any rere any. Perquè este és un país que se sostenia sobre fosses comunes d’assassinats per la dictadura més llarga de l’Europa del segle XX. Com podíem continuar sense reparar eixa escletxa de vergonya i indignitat col·lectiva?
Ara formem part de la coalició que conforma el Consell. Per primera vegada prenem part de les decisions d’un govern que ha demostrat que vol fer país amb totes i tots, que no etiqueta, margina ni exclou ningú.
Tal vegada no anem al ritme que voldríem, però estem convençuts que caminem en la direcció correcta. Sobretot, hem demostrat que sabem governar i volem continuar fent-ho, amb responsabilitat i també amb audàcia, perquè queda molt per fer i molts reptes per assolir.
Ni en les èpoques més fosques ens vam desanimar. Això no va amb nosaltres. Per això no van guanyar. Per això, ara, anem guanyant. Perquè, com canta ZOO: «Vam sobreviure a l’incendi. Vam fer front al gegant. Vam suportar eixes bombes que encara ressonen per serres i valls. Vam agafar aquell quadre i ballàrem el ball del cap per avall».
I continuem fent país.
