El 27 de setembre del 1777 va nàixer el botànic, agrònom i orientalista Simón de Rojas Clemente Rubio al si d’una família de llauradors relativament acomodada de Titaigües (els Serrans). Als 10 anys va ingressar al seminari de Sogorb (l’Alt Palància), diòcesi a la qual pertanyia el seu municipi. Després d’estudiar quatre anys d’humanitats, el van enviar a València perquè fera els estudis superiors. Allí va cursar filosofia, va obtenir el grau de mestre en arts, i després va continuar amb altres disciplines pròpies de la carrera eclesiàstica. Entre aquestes, les seues preferides eren les llengües, sobretot la grega i l’hebrea, a més del llatí. Molt prompte va mostrar la seua escassa vocació sacerdotal i es va sentir més atret per les ciències de la natura. Llavors va començar a recollir i classificar plantes i animals, i va confeccionar un interessant catàleg. Era l’època (finals del segle XVIII) en la qual Josep Antoni Cavanilles va fer els viatges per l’antic Regne de València i va publicar les Observaciones sobre el Reyno de València (1795-1797). La ciència botànica cobrava cada vegada més adeptes en els ambients universitaris.
El 1800, ja amb 23 anys, va marxar a Madrid per tal d’opositar a les càtedres de Lògica i Ètica al Seminari de Nobles i, tot i que no les va guanyar, li van assignar diverses substitucions al Col·legi de San Isidro. Allí va aprofitar per a assistir com a alumne entre el 1800 i el 1801 a les classes d’àrab, botànica, mineralogia i química, i va entrar en contacte amb alguns professors i alumnes amb els quals hauria de col·laborar, com ara Casimiro Gómez Ortega, amb el qual Clemente va treballar durant molts anys. També es va iniciar en l’estudi de les plantes criptògames, sota l’orientació de Cavanilles, que acabava de ser nomenat director del Reial Jardí Botànic.
El 1802, Clemente va ser nomenat professor de la càtedra d’àrab. Allí va conéixer el famós viatger i espia català Domènec Badia i Leblich, més conegut com Alí Bei, gran amant també de la llengua àrab i de les ciències naturals, deu anys més gran que Clemente, a qui va aconseguir entabanar per prendre part en un aventurat projecte científic (després va resultar ser d’espionatge) al nord d’Àfrica per encàrrec de Manuel Godoy, el Príncep de la Pau.
Badia li va proposar que l’acompanyara en aquesta aventura, el que els exigia anar disfressats i sotmetre’s prèviament a una operació de circumcisió. Clemente, desoint els consells en contra de Cavanilles, va acceptar el repte. Després de rebre el nomenament reial d’associat a l’empresa, va eixir amb Badia en direcció a França i Anglaterra, per tal de documentar-se i adquirir l’instrumental necessari per dur a terme els treballs d’exploració. Clemente va aprofitar la seua estada en aquests països per estudiar les col·leccions científiques conservades al Museu Nacional d’Història Natural de París i a l’Herbari i Biblioteca de Joseph Banks, a Londres. No va desaprofitar tampoc l’oportunitat d’herboritzar i d’establir contactes amb destacats botànics britànics de l’època. A la capital anglesa, van embarcar rumb a Cadis, però ja a la península Badia va partir sol en la seua missió i va creuar l’estret de Gibraltar el 1803. Clemente, que havia adoptat el nom de Mohamed Ben Ali, es va quedar en terres andaluses mantenint durant un temps la seua caracterització de creient musulmà. Conegut com el Moro savi, despertava la curiositat, especialment de les dones, que acudien a ell per demanar-li herbes medicinals amb què guarir les malalties. Però també va patir l’assetjament d’«homes apostòlics» entestats a batejar-lo en la fe catòlica.
El sacrifici de Simón de Rojas Clemente fou recompensat per Godoy amb una assignació de 1.500 rals mensuals durant quatre anys i l’encàrrec de fer un estudi sobre les produccions i la història natural del Regne de Granada (semblant al que Cavanilles havia fet a València), amb total independència de qualsevol altra autoritat acadèmica i administrativa.
La caiguda de Godoy i la Guerra de la Independència van trastornar tots aquests ambiciosos plans. Clemente va intentar nadar entre dues aigües, l’afrancesada i la nacionalista espanyola, ja que el seu tarannà liberal l’aproximava al govern de Josep I Bonaparte, però no volia passar per col·laboracionista, com va fer el seu amic Mariano Lagasca, que va rebutjar els càrrecs que Bonaparte li va oferir en el nou govern i es va allistar en l’exèrcit espanyol com a metge. Va circular lliurement per Andalusia i Madrid sense ser molestat, però el 1812 es va refugiar a Titaigües on es va dedicar a tasques científiques i humanitàries: va reunir dades per escriure la història civil, natural i eclesiàstica de Titaigües; va fer un plànol topogràfic del terme; va escriure la genealogia dels cognoms locals; va ensenyar a nens i adults a classificar les diferents espècies d’ocells i plantes i va crear una companyia de teatre d’aficionats en la qual ell mateix va fer papers de protagonista en obres com ara El metge per força, de Molière, i L’alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca.
El 1820, quan Riego va restablir la Constitució de Cadis, Clemente hi va donar suport, i va destacar per la seua militància liberal, ja que va ser proposat per encapçalar la llista de dotze diputats que corresponien a l’antic Regne de València, cosa que va acceptar. Després va passar a formar part de les comissions d’Agricultura, de Salut i d’Instrucció Pública. No obstant això, només va intervindre una vegada al Parlament per defensar la creació d’una granja experimental d’agricultura al seu benvolgut Sanlúcar de Barrameda. Molt trencat de salut per haver passat la febre groga anys enrere, va sol·licitar llicència per restablir-se i el setembre del 1821 va tornar a Titaigües, on va viure els següents cinc anys. Allí va seguir compilant dades per a la seua Història natural de Titaigües i va prosseguir amb les col·leccions de plantes, insectes i animals dissecats. A més, va començar a estudiar apicultura.
El 1826, va regressar a Madrid per ordenar i concloure alguns dels seus molts treballs inacabats i sense publicar. En aquesta ciutat, va morir el 27 de febrer del 1827 als quaranta-nou anys.
Fonts: Francisco Pelayo, «Simón de Rojas Clemente Rubio», Real Academia de la Historia / Viquipèdia
