El monestir rupestre de Bocairent (la Vall d’Albaida) és una obra de gran interés que n’acull una altra encara de més valor: un antic convent subterrani que va ser excavat en la roca i que va ser tancat el segle XVIII.
La història d’aquest indret tan particular es remunta al 1556, quan mossén Melchor Ferre va decidir construir un monestir per a unes religioses. Encerclaria el recinte i hi excavaria un monestir rupestre. El 10 de març del 1556, hi van arribar sis monges procedents del convent de l’Esperança de València i, el 10 d’octubre, van ocupar aquest convent que van posar sota l’advocació de la Sacratíssima Mare de Déu del Dolors i dels Benaventurats Reis d’Orient. El 1700 va ser segellada la cambra rupestre i es va bastir el segon convent, que va donar pas el 1902 a l’actual monestir.
A l’interior, hi ha l’església, utilitzada per les monges tal com estava fins al 1700 i com a lloc d’oració fins al 1900. Un recinte de 48 metres quadrats ben conservat tallat en la roca, amb el sostre esculpit a manera de motlures amb una gran precisió, i diverses estances comunicades per una espècie de gran campana –un respirador troncocònic d’uns 10 m d’altura que ix a l’exterior. Tot un conjunt rupestre perfectament conservat.
Fruit de l’austeritat de l’època, les germanes van viure els vint primers anys de fundació del convent en unes dependències caracteritzades per la falta de llum solar i la humitat. Després d’aquestes dues primeres dècades, les religioses van deixar les cel·les rupestres per habitar a la casa que mossén Melchor Ferrer els va deixar quan va morir. Aquests habitatges estan just damunt del convent primitiu i es comuniquen pel soterrani.
