El 24 de setembre del 1810, a les nou del matí, un centenar de diputats, en representació de tot l’estat espanyol, es van congregar a l’ajuntament de l’illa de Lleó (l’actual ciutat de San Fernando, adjacent a Cadis). Des d’allà, van sortir en comitiva fins a l’església parroquial, on el cardenal arquebisbe de Toledo, Luis de Borbó, va celebrar una missa. Acabats els actes religiosos, els regents i els diputats es van traslladar a la sala de Corts, situada al teatre Cómico de l’illa de Lleó, i el president de Consell de Regència va pronunciar un breu discurs. Així van quedar inaugurades les Corts generals i extraordinàries, l’assemblea que passaria a la història amb el nom de les Corts de Cadis.
El mateix 24 de setembre, les Corts van aprovar el seu primer decret, en el qual els diputats es proclamaven «representants de la nació espanyola» i afirmaven que en ells residia «la sobirania nacional», i es reservaven el poder legislatiu en tota la seua extensió. Era una decisió revolucionària, amb la qual les Corts despullaven el monarca del seu poder absolut i es posaven les bases d’un règim constitucional, el primer de la història de l’Estat.
A les Corts de Cadis van participar 23 diputats valencians procedents de Vinaròs, Peníscola, Morella, Xilxes, Castelló de la Plana, València, Alfafar, Xàtiva, Aielo de Malferit, Bocairent, Planes, Alcoi, Alberic, Oliva, Benissa, Novelda, Montfort, Elx, Alacant i Callosa d’en Segura. Van embarcar a Santa Pola rumb a la ciutat andalusa.
Tot havia començat dos anys abans, el 1808, amb l’entrada a la Península Ibèrica dels exèrcits de Napoleó, emperador de França. La invasió inesperada va provocar un veritable col·lapse de les estructures del règim absolutista; tot l’entramat polític de la monarquia borbònica es va enfonsar, començant pel rei, Ferran VII, que es trobava retingut a França per Bonaparte. Durant la profunda crisi creada per la guerra, la Junta Suprema Central, que es va crear després de la derrota francesa en la Batalla de Bailén, va ordenar mitjançant decret del 22 de maig del 1809 la celebració de Corts Extraordinàries i Constituents, trencant amb el protocol tradicional, ja que només el rei tenia la potestat de convocar-les i presidir-les. Les Corts, previstes per al 1810 per l’avanç napoleònic, van haver de reunir-se primer a San Fernando i després a Cadis, que llavors estaven assetjades per les forces franceses.
La premsa va jugar també a favor dels liberals. El 10 de novembre del 1810, les Corts van decretar la llibertat d’impremta, suprimint la censura prèvia de les obres polítiques. Després d’anys de censura i prohibició existia la possibilitat d’opinar lliurement. La llei de més transcendència que van aprovar les Corts de Cadis va ser la Constitució, base de la reforma de tot l’entramat jurídic i polític absolutista. El text establia un model liberal d’Estat, basat en la divisió de poders: el monarca s’encarregava del govern i l’administració; la potestat de fer les lleis residia en les Corts, encara que el rei havia de sancionar-les i podia vetar-les durant dos anys; mentre que els tribunals de justícia eren els responsables d’aplicar la llei. Es tractava d’un sistema molt avançat per a l’època i de fet es convertiria en model d’altres revolucions liberals.
La tasca legislativa de les Corts de Cadis va ser enorme. Molts decrets van tenir per objectiu abolir les institucions de l’Antic Règim, com el règim senyorial de propietat de la terra (liquidat el 6 d’agost del 1811), la Inquisició o les proves de noblesa.
La participació dels diputats valencians va ser molt desigual, però van ser els quarts que més van treballar, amb 515 intervencions. Encara que entre ells trobem diputats de diferent ideologia, la seua intervenció va ser decisiva en alguns temes, com l’abolició dels senyorius, on van intervindre Antoni Lloret Martí, advocat d’Alberic, i Pere Aparici Ortiz, advocat d’Aielo de Malferit. Un altre exemple van ser les intervencions de Joaquim Lorenzo Vilanova, la major part de les quals van girar entorn de qüestions relacionades amb l’Església i, sobretot, pel que fa la supressió del tribunal de la Inquisició. Per la seua banda, Francesc Xavier Borrull (en el debat de l’article 11), va defensar una divisió provincial que tinguera en compte les peculiaritats dels antics regnes, com el de València, «conservando cada reyno su nombre, y los pueblos que le pertenecen».
El 22 de febrer del 1813, la Inquisició va ser declarada «incompatible amb la constitució política de la monarquia» i, l’endemà, la Regència del regne suprimia el Tribunal, que era substituït pels tribunals de la fe. El text definitiu de la Constitució va ser promulgat el 19 de març del 1812, dia de Sant Josep; per això el nom popular de «la Pepa» que rebria més tard.
El 1814, amb la retirada dels francesos, els diputats es van traslladar a Madrid amb l’esperança que el règim que havien forjat a Cadis es consolidara en un estat alliberat i pacificat. Però el triomf es va convertir per a tots ells en un malson. Quan el rei Ferran VII va tornar, va signar a València un decret en el qual comunicava que no solament no jurava ni acceptava la Constitució ni cap decret de les Corts, sinó que declarava aquella Constitució i aquells decrets nuls i de cap valor ni efecte. L’11 de maig, els diputats van rebre l’ordre de dissolució, mentre els partidaris del rei recorrien els carrers de Madrid al crit de «Visca la Religió! Avall les Corts! Visca Ferran VII! Visca la Inquisició!»
Començava la reacció absolutista.
Fonts: «Els valencians i la Constitució del 1812», Generalitat Valencia, 2012 / Vicente Moreno, «Les Corts de Cadis i la Constitució de 1812», Sàpiens, 2010 / «¡Viva la Pepa! 1812, las Cortes de Cádiz y la primera constitución española», National Geographic, 2016 / Viquipèdia
