El diumenge 16 de setembre del 1731, València va sofrir una inundació sobtada que va afectar notablement la part de fora de les muralles de la ciutat i el marge esquerre del Túria, des de Campanar fins a la Saïdia i els camins de Morvedre, Alboraia i el Grau. El succés, la riuada més gran des del 1517, havia vingut precedit per dos intenses precipitacions al Pla de Quart, a la conca del riu. La nit anterior a la crescuda, havia plogut a València i no s’havia apreciat un augment significatiu del cabal del riu, de manera que les conseqüències van ser més devastadores per la falta de previsió. A més, els efectes del desbordament van ser molt diferents a les zones situades dins dels murs de l’urbs i a les situades fora d’aquests. Van ser especialment greus al nord del llit. El nucli de la Vilanova (actualment el Grau de València), a la part esquerra del riu Túria, també es va inundar.
El marge dret del Túria, amb més protecció enfront d’avingudes i amb l’existència de les muralles, va patir la inundació de les àrees properes als portals de Sant Josep, dels Serrans, del Cid i, sobretot, del Real. Als barris de Roters, Blanqueries i la Xerea, el trencament d’algunes séquies i la inundació dels pous van provocar la formació de grans bosses d’aigua, la qual cosa va obligar a obrir esvorancs de desguàs a la muralla. Al costat de l’assut de Mislata, es va inundar la zona circumdant a l’Alqueria de Julià. L’aigua també va entrar pel barri del Carme i van negar el carrer de Na Jordana, danyant i molt el Convent del Corpus Christi. El corrent va recórrer el carrer de Serrans i va afectar els ampits entre els ponts de Serrans i Trinitat.
La rambla de Predicadors, enfront de Sant Domènec, es va convertir en una rambla de veritat, el convent del Remei va quedar aïllat, i l’aigua va arribar fins al carrer de la Nau. El Convent de Sant Joan de la Ribera i l’Ermita de la Soledat es van convertir en dues illes, i les aigües van continuar furioses fins a Montolivet, i van aïllar també el «Llatzeret» a la desembocadura.
Al marge esquerre, situat extramurs, la destrucció va ser absoluta. Els efectes de la crescuda es van multiplicar a partir del pont de Sant Josep, ja que la càrrega material arrossegada va taponar els ulls dels ponts. L’aigua es va apoderar del convent de la Saïdia, del carrer Morvedre, del Col·legi de Sant Pius V i el Palau del Real, on l’aigua va superar els sis pams d’altura.
Hi ha quatre relats de successos, tres dels quals en forma de romanç i un en prosa, dipositats a la Biblioteca Valenciana (Verdadero Resumen, de Pascual Vergadà; Verdadera Relación, anònima, i Puntual Relación, d’Antonio Bordàzar) i a la Biblioteca històrica de la Universitat de València (Segunda Relación, també anònima). Les dues memòries manuscrites són Historia del Priorato del P.M. Fr Miguel Gosalbo, de Tomàs Güell; i Especies Sueltas Perdidas, de Juan Pahoner, dipositades a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València i l’Arxiu de la Catedral de València, respectivament. Uns documents valuosos escrits normalment en forma de romanç que mostren la manera en què els poders civils i religiosos de la ciutat van utilitzar la catàstrofe per manipular l’opinió pública en favor dels seus interessos. Les memòries manuscrites, en canvi, ens acosten als detalls més humans del moment i inclouen apartats tradicionalment oblidats en les cròniques acadèmiques. Almenys dos dels tres romanços van ser escrits la setmana posterior a la tragèdia.
Fonts: «La Universitat reconstrueix la riuada de València del 1731 a partir de relats de successos i memòries personals», Universitat de València / Julio Cob, «Una riada en 1731», València en blanco y negro, 2018
